El risc de portar el Caudillo als altars

El risc de portar el Caudillo als altars

Franco Confidencial

Pilar Eyre

Destino

Col.lecció Imago Mundi

22.90 euros

La periodista i escriptora Pilar Eyre, després de capbussar-se en la vida més íntima dels Borbons, explora ara un paisatge arriscat i sempre complicat. En ple segle XXI, afrontar la vida del dictador Francisco Franco, se segueix presentant com un terreny enfangat i difícil de digerir. Eyre presenta el seu darrer treball, Franco Confidencial: una obra rotunda que alçarà debats i aixecarà catifes.

L'escriptora, que és una autèntica autoritat al voltant de la figura del Caudillo; doncs l'ha estudiat i analitzat per activa i per passiva, es documenta a través de les entrevistes que manté amb el metge privat del Generalísimo. 

Així, per les pàgines del document desfila un Francisco Franco que aglutina dos trets psicològics que, barrejats, són les bases d'un personatge fred, autoritari i sense cap mena d'empatia: el complexe d'Edip i els maltractaments patits a la infància. El seu pare el destrossava anímicament: el pegava, es referia a ell com a Paquita i el tractava d'homosexual. Un pare violent, autoritari i sever que és capaç de trencar el braç al germà del Dictador quan el va enxampar, d'adolescent, masturbant-se. En paral·lel, una mare protectora i carinyosa de la qual el Paquito petit se'n queda ben enamorat.

Amb tot, Eyre ven una mena de rentat d'imatge d'una de els figures més perilloses de l'Europa del segle XX. La gallega, però, s'escuda darrera la infantesa crua del petit Franquito per, amb mà mestre, dibuixar una mena d'hagiografia en la qual es disculpen totes les accions del Caudillo. Eyre repassa l'etapa africana del jove general, un dels més joves d'Europa, la seva metòdica capacitat de treball, la seva nul·la vida sexual, la relació amb la seva dona (una Doña Collares manipuladora que teixeix teranyines d'ambició a l'ombra) i una filla que tanca un triangle íntim, catòlic i eixut.

Pilar Eyre es creix quan repassa els contactes entre Francisco Franco i Joan Carles I. Un dictador sense l'amor d'una família que s'ha fet gran imposant-se a les adversitats que es troba amb un jove príncep sense el carinyo dels seus pares exilat a Lisboa. L'un troba en l'altre el fill que no va tenir i el Borbó declara que es va enamorar de l'avi que mai no va poder gaudir. Una aliança perillosa que perdura, per a molts, avui en dia.

L'escriptora traça un Franco que sembla que presenti candidatura als altars. Un Dictador víctima, un Caudillo farcit de bonhomia i un incomprès. 

Joc perillós per a un estat en el qual encara no s'han suturat unes ferides que van començar a sagnar el 1936.

Text: Joan López Escofet

Silvia Alcántara: “Encara noto la pudor que feien els tel·lers de garrot”

Silvia Alcántara: “Encara noto la pudor que feien els tel·lers de garrot”

El dijous 21 de novembre, la Llibreria Índex de Vilassar de Mar va portar a casa nostra l’escriptora Sílvia Alcántara, autora de l’exitosa Olor de Colònia. La novel.la, la primera que van publicar a l’autora de Puig-reig (tot i que era la tercera que havia escrit), es va convertir en tot un fenòmen a Catalunya. Amb un estil directe i senzill, l’autora va aconseguir que el seu retrat sobre les colònies industrials de casa nostra arribés a totes les llars. De fet, va aconseguir superar l’autor suec Stieg Larson col.locant-se primera en el llistat de més venuts en la nostra llengua. Diagonal TV i TV3 es van posar en contacte amb l’autora per tirar endavant una minisèrie que va ser un nou èxit.

Silvia: Hi ha algú, encara, a Catalunya que no conegui Olor de colònia. Quin és el discurs de presentació d’una obra tan exitosa?

Riu. Clar que hi ha gent que encara no la coneix. Però hi ha molta gent que l’ha llegit i, juntament amb la sèrie que van fer, es va convertir en un èxit. Estem tots molt contents.

Vostè s’ho podia imaginar tanta repercussió quan Edicions 1984 es va interessar pel seu escrit?

Ui no! Això era impossible. No m’ho imaginava ni jo ni el meu editor. Jo la vaig escriure perquè eren les meves vivències d’infància i adolescència. L’editor sí que estava content perquè deia que li recordava una època determinada. Com era de Manresa i també coneixia bé les colònies, doncs aquests dos factors van fer que es decidís. Però era impossible imaginar-se tot això!!!!

Com es digereix un èxit així?

Saps què passa? Riu. Jo ho havia escoltat a la Carmen Maura. Salvant les diferències, eh? Però ella va dir “M’ha arribat l’èxit quan tinc l’estòmac preparat per païr-ho”.  Vol dir que m’ha arribat en una edat en la qual una ja està una mica de tornada de tot. Si això em passa amb 30 anys, potser no m’aguantaria ni jo mateixa. Riu... Però als 65 anys, ho relativitzes més tot. Vas fent la teva vida, però és clar, hi ha coses que han canviat...

Vostè és, doncs, una jove promesa de 65 anys (Ric)

(Riu) Sí. Home, entrar a 700.000 cases de Catalunya... ha estat una explosió tremenda...

Tinc la sensació que Olor de colònia és una novel.la que va passar de boca a orella i que tothom en parli bé, amb carinyo...

Sobre colònies, i des del punt de vista dels treballadors i de ficció, no s’havia fet mai res. Hi havia molt material elaborat per historiadors que havia creat un bon coixí. Però el que explico jo, amb la meva imaginació i fruit de les meves vivències, toca per què tothom a Catalunya ha tingut algú, en el seu cercle d’amics o parents, que o ha viscut o ha treballat en una colònia; l’autèntic motor del teixit industrial català.

I la cirereta del pastís va arribar amb la sèrie emesa per TV3...

Imagina’t. Van poder gravar en els espais reals i, fins i tot, en el que havia estat el meu pis a la colònia. Els escenaris de la novel.la eren els escenaris que jo vaig viure de petita. Vaig nèixer a Puig-reig, però ben aviat els meus pares van anar a la colònia Vidal.

Al marge de l’estil directe i de la capacitat de descriure els personatges d’una manera molt colpidora, crec que el lector, quan s’encara a Olor de colònia, té la capacitat d’imaginar-se els escenaris, l’ambient...

Sí. Això m’ho han dit no només amb aquesta novel.la, sinó també amb les altres. Jo tinc la capacitat de posar-me molt a dins de la història, de crear atmosfera. Ho visc. Ho veig. En aquest cas, però, tinc l’afegitó d’haver-ho viscut de primera mà. Els espais els veig i descric el que veig.

Uns espais en els que et sent s molt còmode.A més, el director de la minisèrie de TV3 et va brindar l’oportunitat d’aparèixer a la petita pantalla fent un cameo, oi?

Juas, juas... Jo li ho vaig demanar. No sé pas si m’hi heu vist? Estic amb els tel.lers. El primer dia en el que la Cèlia entra a treballar, que és un moment molt important, doncs estic allà vestida d’època i teixint. Quan entra la Cèlia, em giro i el director em va fer un primer plà.

Què li va passar pel cap a vostè quan es va trobar en situació de rodatge?

Pensa que es va gravar en el mateix lloc. Ara és un museu. Però el primer dia que hi vaig entrar, vaig notar una cosa per dins... No t’ho pots ni imaginar. Hi havia aquells tel.lers de garrot, tel.lers en els quals jo hi havia treballat... La pudor dels tel.lers encara es conserva, era tan penetrant que encara es conserva. Em vaig emocionar.

Olor de colònia, i ho has dit per activa i per passiva, no és una novel.la autobiogràfica. Però repassant el paper de la Cèlia, em pregunto què hi ha de la Sílvia Alcántara en aquesta nena...

Jo ho he fet amb la perspectiva del temps. La Cèlia nena no és tan rebel com l’han fet a la pel.lícula, ni com l’he fet jo. La Cèlia nena, en aquells moments, era molt feliç. Molt. No tinc gaire a veure amb la Cèlia nena. Potser quan és més gran sí... Petrò hi ha molta gent que s’ho pensa. De fet, una amiga de la meva filla,li va arribar a preguntar si jo havia estripat el meu vestit de comunió!!!! Jo era tot el contrari. Era molt extrovertida. I això que a ella li fa vergonya confesar-se... Mare de Déu!! Jo era tot el contrari. Em passava el dia al confessionari parlant amb el capellà. Que si m’he barallat amb el meu germà, que si... El mossèn, quan em veia venir, ja em deia: “Sílvia, tens tots els pecats confessats. Ja pots marxar cap a casa”. (Riu).

Això és només un exemple. Però serveix per il·lustrar la diferència que hi ha entre ficció i realitat. De gran sí que em vaig rebelar. Però, de petita, en aquell moment era molt feliç. Però tota la canalla, en general, que èrem allà eh? Com que els nens no sabíem el perquè de res, doncs... Teníem el que teníem i ja estàvem contents.

La novel·la arrenca arrenca amb una primera escena molt colpidora...

La mort de l’Isidre me la vaig imaginar. Allà no va morir mai ningú! Tampoc es va calar foc. L’Isidre és l’eix de la novel.la. Ho vull remarcar per deixar clar que vaig escriure una ficció. Què hi ha de real? L’atmosfera. Les històries que hi ha a la novel·la són totes inventades. El que sí que et puc assegurar, és que les històries que apareixen no van passar mai. Com a mínim, en aquesta colònia. No sé si en altres. Jo vaig procurar ser molt curosa amb això. Volia que ningú que hagués viscut allà digués: “Estan explicant la meva vida”. Jo no hi tindria cap dret.

A què fa olor aquesta novel·la?

Fa una olor molt positiva. Però jo quan vaig posar olor, ho vaig fer amb tota la ironia. Volia que els lectors sentíssim pudors. Alguna olor, també. Però moltes pudors...

La Sílvia Alcántara segueix escrivint?

Sí. Sempre. Els personatges de les novel3les els interioritzo molt i els trobo molt a faltar. La primera vegada, vaig entrar en una crisi, perquè enyorava molt els personatges i em va venir molta angoixa. La solució va ser escriure una altra novel·la. Ara, acabo una obra i en començo una altra i així, aquest problema ja no el tinc.

Encara no és moment d’anunciar cap nova novel·la?

No. Què passa amb les novel.les? Com a mínim, en el meu cas, canvien constanment. En la que estic ara, ja fa quatre anys que hi estic treballant. Ara hi ha molt poques coses del que hi havia de bon començament. Per tant, no dic res perquè seria enganyar. Fins que no la tingui acabada i enllestida, no diré res... Quan sigui el moment, ja començaré a donar pistes...

Ets una enamorada de la constància. Sempre ho has dit. Quina és la teva metodologia de treball?

Em llevo a les sis del matí. Dutxa, cafè amb llet i de cara a la barraca. Treballo a casa, tres o quatre hores. Després ja no, perquè segueixo donant classes d’escriptura a Terrassa i les correccions em comporten molt feina. A més, si puc, faig una escapada a veure les nétes. I a picar pedra.

Text: Joan López Escofet

No és una novel.la negra més

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Joel Dicker

Edicions de la Campana en català

Alfaguara en castellà

El suís Jöel Dicker, de només 28 anys, ha encetat un encès debat en el món literari amb la seva tremenda irrupció en el panorama literari. La seva obra, que triomfa a les llibreries, a les tertúlies especialitzades i que ha estat traduïda a 33 idiomes, ha revolucionat la manera conceptual de pensar, escriure i llegir l’habitual història d’assassinat de nena de 30 anys enrere encara no resolt. Dicker entoma, sense enrojolar-se, l’allau de comparacions que li cauen al damunt que l’ubiquen entre Larsson, Nabokov i Roth. Gairebé res?

El cas és que Dicker, amb la seva La veritat sobre el cas Harry Quebert, no deixa indiferent ningú. Hi ha qui ja el considera un mestre, tot i la seva extrema joventut, i qui denuncia que ens trobem davant d’un fenòmen editorial teledirigit. Sigui com sigui, Alfaguara ja s’ha fet amb els drets de la seva primera novel.la, que va escriure l’any 2010, i que porta per títol Els darrers dies dels postres pares. Un treball, culminat dos anys abans que no pas La veritat sobre el cas de Harry Quebert. sobre una unitat especialitzada de la intel·ligència britànica destinada a entrenar la resistencia francesa durant la Segona Guerra Mundial.

En La veritat sobre el cas Harry Quebert, Dicker escriu la novel·la com si de nines russes es tractés, capítols dins de capítols i llibres dins de llibres. El lector es posa a la pell d’un jove escriptor que es va convertir en un supervendes amb el seu primer llibre, però que topa, de manera gairebé violenta, amb el fantasma de la pàgina en blanc. Marcus Goldman, en plena crisi creativa, recorda el seu mestre Harry Quebert i es desplaça a veure’l al petit (i tranquil) poble estatunidenc d’Aurora per veure si pot esperonar-se i trobar la inspiració que li ha desaparegut.

Just arribar al llogarret de l’Amèrica profunda, i només després que el lector vagi engreixant una llista de personatges molt ben construïts i arrodonits, al jardí d’en Harry Quebert apareixen, de manera casual, les restes mortals de la Nola Kellergan (una menor en el moment dels fets) que va desaparèixer sense deixar rastre l’any 1975.

La policia acusa Quebert i el seu deixeble decideix donar un cop de mà al seu mestre mirant d’esclarir el cas. Mica en mica, es descobrirà que res és el que sembla d’entrada. El lector podrà viure, en primer persona, el procés de construcció d’una novel.la, conèixer com funciona la poderosa maquinària editorial per dins, al mateix temps que en Goldman va descobrint més i més coses del passat d’Aurora i de la seva gent.

Dicker, en una mena d’homentage al Quebert-professor, enceta els capítols de la seva novel·la amb frases i consells sobre la literatura i la boxa que són les dues grans passions dels dos protagonistas que el suís ens fa desfilar per les 666 pàgines d’una obra que va camí de convertir-se en un clàssic.

Text: Joan López Escofet

El Pallars segueix reclamant justícia 70 anys després

El Pallars segueix reclamant justícia 70 anys després

Dos taüts negres i dos de blancs

Pep Coll Martí

Col.lecció Raval-Proa

432 pàgines

Un autèntic plaer. Aquesta és la manera més fàcil de resumir la capbussada que el lector fa quan s’endinsa en les profunditats del Pallars, gairebé set dècades enrere, per ajudar a resoldre el crim dels masovers de Carreu que no es va solucionar mai. De la mà de Pep Coll, que es mou com peix a l’aigua en les contrades esquerpes muntanyences, adobant el seus textos d’un català recargolat convertint-se en l’abanderat, podriem dir, d’una mena de sub-gènere negre-pirinenc.

En la seva darrera obra, un treball acurat, arrodonit i documentat (el lector tindrà la sensació d’assistir a un guió d’un futur programa de 30 minuts de TV3), Pep Coll divideix la seva novel·la en tants capítols com personatges implicats en la història hi ha. D’aquesta manera, els fets (violents i agrestos) sempre hi són presents, però la màgia de Coll és tenir la capacitat de fer-nos-en un retrat a mida segons l’òptica del personatge que agafa la primera persona.

Assistirem a una desfilada de caràcters curiosos i particulars, a un paisatge costumista i ens endinsarem en una època i en un règim polític i social que, sota el jou franquista, no va poder o no va voler aclarir l’assassinat de quatre persones. Dues d’elles menors.

Pep Coll, amb mà mestre, ens retrata el conflicte entre la Catalunya urbana, personificada en el senyor de la burgesia barcelonina, els masovers, la lluita per la terra, els odis rurals, la duresa de la vida a l’aire lliure, el capellà, els gitanos, la investigació... Retrat d’una vida (que sempre ens imaginem en blanc i negre) que la Guerra Civil va matar i que la duríssima Postguerra va acabar d’enterrar.

Pep Coll és escriptor-equilibrista. Amb absoluta tranquilitat es mou, com un funambulista, per la corda que separa la ficció, la realitat i el testimoni. De fet, mima aquest estil amb una serenor quirúrgica i ens crida, des de les pàgines del seu llibre, que cada capítol, cada escena, cada situació, cada personatge (sobretot cada personatge) tindrien entitat pròpia per esdevenir un llibre propi.

Joan López Escofet

Salvador Espriu Pep Molist

Salvador Espriu

Pep Molist

il·lustracions Jordi Vila delclòs

Col·lecció Vull Conèixer

Editorial Baula

Aquest any es celebra el centenari del naixement de Salvador Espriu, i és un bon moment per apropar a nens i nenes  a un dels poetes més important del país,  llegir alguns dels seus poemes i conèixer la seva vida.

Aquest és un àlbum il·lustrat ben editat, com tenen costum l'editorial Baula, el llibre fa un recorregut per la vida del poeta i la seva obra com si es tractés d’un conte, i alhora intercala les seves poesies, en aquest llibre s’explica com Espriu fa d’Arenys de Mar un univers literari anomenat Sinera, un poble on hi estiuejava en la seva infantesa, però en el que no hi va viure mai, però tot i així, el retrata mentalment a través dels seus poemes, les costums , els carrers i les persones  de Sinera, que és Arenys al inrevés.

Explica moltes curiositats de la infància de Salvador Espriu, i també de les influències que va tenir al llarg de la seva vida, i com l’època que li va tocar viure el va marcar.

Les il·lustracions tant acurades de Jordi Vila Delclòs, un traç i unes línies molt característiques de l'il·lustrador,  i amb un control absolut de la llum, fan l’àlbum més exquisit.

Recomano aquest àlbum doblement perquè es pot treballar molt bé a les escoles, conscient, que apropar l'obra d'un poeta als nens, llegir i entendre la seva poesia, no es tasca fàcil, però amb aquest àlbum els nens  a partir de nens 10, amb l’acompanyament d’un adult es pot fer d’una manera bonica, i alhora donar coneixement de qui era Salvador Espriu, poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels millors del nostre país. Un poeta que perdura en els nostres dies.

per més informació: www.anyespriu.cat/‎

Blanca Ros Solé

Una joia al cor de Kabul que fa olor a Nobel

I el ressò de les muntanyes

Khaled Hosseini

Edicions 62

Col.lecció Balancí

L'extrema sensibilitat de Khaled Hosseini, els temes que aborda, la delicades amb la qual afronta les alegries i les misèries de la vida fan que, si hi ha alguna mena de justícia en el món de les llestres, l'Acadèmia Sueca hagi d'atorgar el Nobel de Literatura a aquest escriptor afganès capaç de narrar històries amb un ritme i una intensitat només apresa després de generacions compartint litres i litres de te bullent al voltant d'un foc de camp encès al bell mig de les muntanyes afganeses.

El gran públic va conèixer Hosseini amb la colpidora El caçador d'Estels (2003) i es va doctorar quatre anys després amb una espectacular Mil sols esplèndids. Ara, aquest veritable monstre de la literatura, ha fet un parèntesi de set anys abans d'oferir al món un autèntic regal: I el ressó de les muntanyes.

Hosseini segueix aprofundint en la seva bestial capacitat de descriure els personatges. De fer-ne uns retrats tan i tan reals que el lector sembla que estigui mirant una fotografia. Siguin els protagonistes, els veritables eixos narratius, siguin els caràcters de segona i tercera fila que engreixen el fil argumental. Un fil argumental que Hosseini mima, arrodoneix, acarona i prepara fins a llençar un cop de puny, agre, allà on resideixen els sentiments dels lectors. A vegades, és necessari amputqar un dit per salvar una mà.

Aquesta fenomenal novel·la arrenca amb un conte tradicional afganès que sacseja i conmou. És l'ham que llença aquest prestigitador dels sentiments per atrapar els lectors que neden en un mar farcit de contrastos entre les relacions entre pares i fills, entre germans, entre Orient i Occident, entre el món rural i l'urbà, entre les classes riques i pobres d'un país en eterna reconstrucció....

Hosseini desborda talent, unta de sensibilitat qualsevol acció que describeix i la seva imaginació, sempre fèrtil, fa pensar que en el seu univers mental cada història que conforma la trama de I en el ressó de les muntanyes tindria entitat pròpia suficient per ser una novel.la per si mateixa. Quan faran la pel:lícula?

Joan López Escofet

Mireu el booktrailer:  http://grup62.cat/l-106313 en Grup62.cat

Si voleu seguir l'autor, el seu facebook oficial: https://www.facebook.com/KhaledHosseini

Quan l'equilibri està en una cullaradeta de sucre

Quan l'equilibri està en una cullaradeta de sucre

Wonder
Palacio RJ
Edicions La Campana
 

Wonder és una novel·la que arriba. L'Auggie és un noi molt madur, per la seva edat, que va néixer amb una terrible malformació facial i que sempre ha estat aïllat a casa sense poder anar a escola. Fins que comença la novel.la. El xicot haurà d'anar a estudi i s'enfrontarà amb un seguit de sensacions i situacions que la peixera (o, millor dit, el casc d'astronauta) que duia el blindaven.

Palacio ens dibuixa una situació prou crua a la que, potser, no li cal més sucre per tal de forçar una reacció en un lector que ja està lliurat a la causa des de la primera pàgina. Wonder és una història de situacions que no es diuen. És a dir, la força de la imaginació amb la que es juga és tan gran que, per exemple, no es perd ni temps ni espai en descriure massa la terrible cara del noi. Tothom se la fa segons la seva pròpia i íntima imaginacíó. Que ja se sap que acostuma a ser molt cruel.

Wonder explora el format de blog. De cuadern de bitàcora. D'agenda, que diria la generació anterior. Cada personatge del llibre explica, en primera persona, com pensa, com veu i com viu una determinada situació que tindrà diferents colors i diferents matisos sengons l'aresta des de la qual es contempli. Un jo esfereïdor, sense complexes ni censures. Una suma de jos que van creixent i que, al cap i a la fí, comparteixen una evolució comuna.

La novel.la no deixa de ser una història mil vegades explicada sobre la bellesa interior de les persones. El que passa és que Palacio afronta la pantalla de les aparences i la manera com l'encara cada lector. En aquest aspecte, el receptor del missatge està sol davant una realitat que es desenvolupa el seu davant sense poder fer res més que imaginar com s'encararia ell (i els seus) en una situació semblant. Amb una mica menys de sucre, si us plau!.

Joan López Escofet

Lectures Nocturnes de Haikus i fragments

Avui al matí Eleine Etxarte  ha presentat Vilassar Ràdio  l'activitat cultural de "Lectures nocturnes de haikus i fragments de literatura Japonesa" emmarcada dins la Nit de Comerç de Vilassar de Mar.

El dissabte 28 de Setembre el carrer Miquel Borotau és vesteix de Japó, amb moltes activitats pensades per totes les edats, organitzat per els comerços del carrer.

 Des de la llibreria Index convidem a tots els amants de la cultura Japonesa, i als que encara no ho són a gaudir de una nit molt especial. Animem a tothom a compartir l'amor per la literatura llegint autors japonesos.

No és necessari ser un expert per venir a llegir Haikus o fragments , només ens cal que vingueu amb entusiasme a fer una activitat junts, res millor que llegir a la llum de la lluna.

Us esperem el dissabte, Benvinguts al Japó!

Gràcies / Arigatô

Corrent cap a Bikila, Marc Cornet

Quan Itaca és a Etiòpia

Corrent cap a Bikila

Marc Cornet

Deu i onze edicions

381 pàgines

www.deuionze.com

Corrent cap a Bikila és la primera novel.la del manresà Marc Cornet. Periodista i presentador, la passió de l'ara escriptor sempre ha estat córrer arribant a prendre part en més d'una dotzena de maratons. I és precisament aquesta mítica prova atlètica l'encarregada de posar en marxa les neurones de Cornet que ens ensenya una novel.la en la qual ens explica situacions, sentiments i històries a partir de l'experiència de córrer. 

Cornet estructura la novel.la Corrent cap a Bikila com si fos una marató. 42 kms, 42 capítols i els 195 metres de propina de la preceptiva distància atlètica serveixen al manresà per fer una picada d'ullet en forma d'epíleg. L'autor va quedar marcat per les dues maratons que va guanyar el petit etíop Abebe Bikila a mitjans dels anys 60: als JJOO de Roma (descalç) i a Tòquio quatre anys després. Etiòpia és l'escenari d'una novel.la apassionat en la qual es creuen les vides de diferents personatges que cerquen el seu Itaca particular a través de l'experiència de córrer. El país de la banya d'Àfrica no només és un oblidat racó de món amb problemes polítics interns que copa les imatges dels TNs del món pels escassos recursos de la seva població. També és el bressol d'una raça dura de petits corredors de llarga distància i de resistència increïble que meravellen el món en cites atlètiques de prestigi esquitxant els seus afamats compatriotes de medalles d'or.

Cornet, que ens fa penetrar i capbussar en l'Etiòpia profunda sense demanar-nos permís (sense haver-hi estat mai; per cert), ens retrata tres històries molt humanes que ens parlen de l'esperit de superació marca de la casa d'uns personatges que s'emmirallen en una nació tan castigada com Etiòpia. 

El fenòmen de les curses, dels runners, del córrer com a experiència gairebé religiosa, tan de moda a casa nostra, és el que motiva a un dels personatges principals a calçar-se les vambes i començar a fer quilòmetres. Mica en mica, i superant els problemes inicials, s'obsessionarà amb les curses i, paral·lelament, inciarà uan transformació personal.

Capbussant-se en muntanyes de documentació, Cornet ens fa visualitzar una Etiòpia immersa en la pobresa de la qual els nois i noies en volen sortir entrenant-se en la mítica muntanya d'Entoto amb l'esperança de forma part de la selecció d'Etiòpia d'atletisme i poder fugir de la misèria com van fer, en els seus temps, els déus Abebe Bikilia i Haile Gebrselassie. El protagonista és Bikila, un noi que malviu a Addis Abeba, i que per culpa d'una malformació al peu sap que mai arribarà a sortir corrents del pou.

El brou que cuina a foc lent Marc Cornet escalta a Etiòpia. Allà s'hi barrejaran un Bikila que cerca les seves arrels, el noi que arrenca a córrer per Catalunya (que en plena cursa es deixa enrera un matrimoni que a primer cop d'ull podria semblar ideal) i una parella de cooperants catalans de Metge Sense Fronteres. 

Preparats, llestos... ja!

Joan López Escofet

Cada color d'un riu. Manel de la Rosa

BOCA ORELLA. Recomanacions dels nostres lectors

Cada color d'un riu

Manel de la Rosa

Edicions del Periscopi

"La lectura d'aquest llibre em va atrapar des de les primeres pàgines.

L'autor parteix d'un fet que no tarda en explicar-te i que va marcar de diferents maneres als protagonistes i a les seves futures relacions amb les persones que els envolten. 

Fàcil de llegir i prou interessant per no deixar-lo fins a esbrinar com acaba."

Conxita Ramón


Més informació del llibre i l'autor: http://periscopi.cat/autors/item/manel-de-la-rosa

Aquest estiu, marxo de vacances a la Capital

Aquest estiu, marxo de vacances a la Capital

Capital

John Lanchaster

608 pàgines

Anagrama

Ja som a l’estiu i ens mereixem temps de descans. Al marge de pensar quina roba posarem a la maleta, sempre és interessant reservar un lloc per un llibre. Un bon llibre. Una història que ens acompanyi a les solejades estones de piscina, platja o bé a l’ombra d’un pi a la muntanya. Des de la Llibreria Index, ens prenem la llibertat de recomanar-te Capital. La darrera obra de John Lanchaster que frapa des de la primera fins la darrera pàgina.

Amb el seu particular estil, i esquitxant la novel·la amb pinzellades d’humor intel.ligent i cotidià de gran calibre (a remarcar l’escena d’un pare que es queda, per primer cop, de cangur del seus fills), Lanchaster ens presenta una acurada i arrodonida novel·la coral que ens explica la història d’un carrer fictici de Londres en el qual tots els personatges es van creuant com el devenir de la vida mateixa. Un eix pel qual desfilaran sensacions, pecats capitals, races i somnis.

Aquest carrer serveix d’escusa perquè Lanchaster ens regali la seva visió del Londres d’abans que esclastés la crisi de 2007. Un Londres que es comença a veure sacsejat per la crisi econòmica de les subprimes estatunidenques, per l’encaix de les terceres generacions d’immigrants, per la passió d’un artista desconegut i molt (molt) underground, per una jove promesa del futbol que arriba a Londres per provar amb un gran equip de la Premier, per una iaia que guarda un gran secret a casa seva... Lanchaster dibuixa un microcosmos que, a estones, recorda les grans sèries costumistes britàniques com Eastenders (Gent del Barri) o Coronation Street que seguia, per televisió, la mateixa Reina d’Anglaterra.

La mà mestre de l’escriptor retrata el Londres d’abans de la crisi. Lanchaster fa una mena de tesina sobre el món del capitalisme i un estudi sobre com el poder del bitllet verd actúa sobre les persones. Els seus protagonistes podrien sorgir, cadascún, d’una notícia que aparegués en un diari i tenen tanta força que, individualment, tindrien arguments suficients per recordar-nos, salvant les distàncies, a alguns personatges foscos de l’Anglaterra victoriana.

Joan López Escofet

Entrevista a Damià del Clot, autor de "Catalunya sentenciada"

La sentència del Tribunal Constitucional també ha servit perquè Catalunya deixi el lliri i agafi l’escut”

La Llibreria Index de Vilassar de Mar, en la seva intensa campanya de difusió cultural a la nostra vila, proposa, per aquest divendres 28 de juny a les 20.00h del vespre a la Sala Mossèn Josep Maria Galvany, la presentació del llibre Catalunya Sentenciada. Un treball acurat de l’advocat i exregidor d’ERC de Vilassar de Mar, Damià del Clot, que profunditza en un periode cabdal de la nostra història més recent. Un tram bàsic per entendre l’actual situació política. L’assaig fa un exhaustiu repàs al procès de reforma de l’Estatut de Catalunya i ho analitza des de tots els angles.

Catalunya està sentenciada?

Catalunya està sentenciada. L’any 2010 va rebre una sentència per acabar amb la seva aspiració de tenir un major autogovern propulsat a travès de la reforma del marc estatutari. Catalunya va engegar un procediment legal i va rebre una estocada en forma de sentència del Tribunal Constitucional que és la que hi ha i és el que està provocant tots aquests esdeveniments amb la llengua, amb el concepte nació, amb el de sobirania...

Diries que els catalans acostumem a anar amb el lliri a la mà?

Sí. En el passat sempre hi hem anat. De fet, el llibre analitza també els altres processos dels Estatuts del 32 i del 79 i altres projectes fallits. Sempre hem anat amb el lliri a la mà. Sempre hem rebut la darrera estocada. Ara, en canvi, s’està plantejant el dret a decidir. Una circumstància que significa que hem abandonat el lliri i ens hem posat l’escut.  Per rebre-les i poder dir la nostra.

Hi ha una dita que diu que els catalans de les pedres en fem pans. Creus que amb la sotregada de l’Estatut es van posar les bases pels esdeveniments sobiranistes d’avui?

Aquesta sentència ho canvia tot. En cap Estat d’Europa mai s’havia sacsejat, d’aquesta manera, la voluntat del poble, sotmesa al referèndum, amputant la seva voluntat. La sentència ha valgut la pena perquè ens hem donat compte, fins i tot els més reacis com Convergència i Unió o Iniciativa per Catalunya, que ja no hi ha res a fer. O ens plantegem un repte polític on la culminació vingui de Catalunya o no hi ha res a fer, perquè ja sabem que de l’Estat espanyol no podem pas rebre res. Pactar amb l’Estat espanyol no ens serveix per a res.

Aleshores...

A partir de la sentència ens plantem a Madrid i diem: “Senyors. Us plantegem una dicotomia. O sí o no. Volem la independència. Ens la doneu o la sotmetem a referèndum?” Res de negociar competències, res de plantejar noves reformes. Que siguin els ciutadans de Catalunya els qui decideixin. S’ha acabat decidir si la definició de nació ha d’anar en un preámbul sense força jurídica... Ara la voluntat és independència o no. Per això el procediment estatutari ha valgut la pena. No s’ha aconseguit el que es volia. D’acord. Però s’ha creat una consciència al poble en les dues darreres grans manifestacions que s’han fet. I es va veure a la del 10-J de 2010 i a la de l’11-S de 2012. La gran majoria dels ciutadans de Catalunya han pres consciència.

Un llibre que es pot llegir en tres parts ben diferenciades.

Sí. Es pot llegir com un assaig polític, com un tractat jurídic, com un llibre d’història, com petites biografies dels personatges protagonistes. Però sí. Hi hauria tres parts molt diferenciades.

La primera part seria el gran tronc, l’eix, que és la reforma estatutària. Va des de l’any 2003, quan Zapatero, en un míting del PSC, pronuncia aquella famosa frase de l’”apoyaré la reforma que salga del Parlamento de Catalunya” i acaba amb la sentència del Tribunal Constitucional.

La segona fase seria la lesgilatura més curta de la història de Catalunya que va des de la sentència fins el pacte fiscal. És a dir, quan al president Mas li tanquen la porta. I, finalment, la nova estapa en la qual ens trobem. La reivindicació ja no és “anem a negociar un nou estatut o noves competències”. Ara és una situació amb molta més potència política. És un enfronatmetn de legitimitats. És una topada de trens. O continuem formant part de l’Estat espanyol, ens conformem en ser una comunitat autònoma més amb les retallades competencials que comportin o ens presentem davant el món com un estat propi.

Creus que l’amenaça de la indepència és només un prova de força per negociar un millor pacte fiscal?

Crec que, ara mateix, difícilment el poble de Catalunya entendria que amb un pacte fiscal en tenim prou. Els catalans han entès que la millor manera d’autogestionar-nos és governant nosaltres mateixos els nostres propis recursos. Pensa que, cada any, surten 16.000 milions d’euros (el rescat de Portugal) i no tornen. Un any no passa res, però en 30 anys és una sagnia que ningú ho suporta. La independència de Catalunya se centrava abans en criteris lingüístics i culturals. Cada vegada més, però, té més i més força la independència econòmica. La gent comença a entendre que el cafè per a tothom va servir per consolidar un estat del benestar, però que, per fer-lo funcionar, es necessiten uns mecanismes d’Estat.

Fa uns mesos, a Vilassar de Mar, la Llibreria Index també va portar el president Jordi Pujol que va presentar el seu llibre. Jo li vaig preguntar quines coses havia fet (o no havia fet) en el seu moment i ara se’n penedia. Em va contestar, probablement, que la Transició no es va fer de la millor manera i, potser, tampoc la reforma de l’Estatut. I això que ell va donar-hi suport.

L’any 1999, i jo ho cito en el llibre, en Carod-Rovira li pregunta: “president: vostè molt reformar l’Estatut?” I el president Pujol no va contestar. Ell és un home prudent i sap que el PP està governant amb una gran majoria a Espanya i CiU governa a Catalunya amb suporta puntuals d’ERC i del PP. Ell no s’atreveix a la reforma i no té clar que en el context social i polític de Catalunya fos el moment de tirar-ho endavant. El tripartit, en canvi, ja ho va portar en el seu frontispici electoral. El PSOE ja li anava bé perquè podria emprar l’arma catalana per atacar el PP ja que res feia suposar que en Zapatero governaria. En canvi, els atemptats de l’11 de març de Madrid van canviar les tornes i el PSOE va pujar al Govern i va haver de lluitar amb la reforma estatutària...

Repassant el llibre de Catalunya sentenciada, te n’adones que no ha passat pas tan temps dels fets i tots els protagonistes polítics ja no són en primera línia...

És un periode relativament curt, però ha deixat molts cadàvers polítics pel camí. Excepte un: el president Mas. Els tres líders del tripartit ja no hi són: el president Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. Qui cuina el pacte és el Jose Montilla i Joan Puigcercós. Que tampoc hi són. Ha estat una autèntica batalla campal. Ara, el principal damnificat és el Tribunal Constitucional. Ha quedat totalment desprestigiat.

És un cadàver que segueix i segueix...

El seu desprestigi és bestial. En el seu moment, fins i tot la seva pròpia presidenta, Maria Emilia Casas, va instar al Govern a renovar-lo a fer alguna cosa per rentar-li la cara i donar una nova imatge. La banda espanyola més rància i la banda espanyola més progressista discutint i barallant-se...

En tot el procés estatutari algú li va fer el llit a algú?

Sí. I tant!! En el llibre ho dic. Es el famós pacte de la Moncloa entre l’ara president Mas i Zapatero. En Joan Ridao ho assenyala. Aquell pacte té tes actes. Primer, pactar un Estatut a la baixa, segon expulsar eERC del Govern i que Pasqual Maragall no es torni a presentar mai més. De fet, Felip Puig, anys després, reconeix que en aquell pacte hi havien aquests tres esglaons. L’Estatut era una autèntica arma de destrucció massiva.

Text: Joan López Escofet col·laborador Vilassar Ràdio

Entrevista " El adolescente cautivo"

Presentació El adolescente cautivo

Avui dijous 6 de juny, a dos quarts de vuit del vespre i de la mà de la Llibreria Índex de Vilassar de Mar, es  presenta a la Biblioteca de la vila El adolescente cautivo. Un llibre dels vilassarencs Rubén Gualtero i Asunció Soriano que pretèn entendre les claus i descobrir els mecanismes d’una edat tan complicada com és la de l’adolescència.

En Rubén Gualtero, un dels autors, explica quines són les parets mestres de la seva obra. Un treball dirigit “a tots els públics” i que es presenta, esquitxat de cites literàries, per mirar de guiar pares i adolescents en una etapa tan i tan complicada. En Rubén assegura que “no hi ha receptes màgiques” però aposta “pel temps i el diàleg” com a ingredients bàsics per a una bona entesa i una comunicació òptima. “No hi ha dos bàndols entre pares i fills. Parlem de famílies” no es cansa de repetir aquest sociòleg que comparteix llibre i vida amb la psiquiatra Asunció Soriano que aporta una visió més científica. El missatge és“L’adolescència és una època difícil. Sí. Però plena de potencial”

El adolescente cautivo. Cautivo... de què?

Cautiu dels canvis que es produeixen en aquest moment en la nostra societat. Cautiu del cos. Del seu cos. Canvis en la projecció del seu cos. Situacions que cautiven i fascinen. Cautiu per què es produeixen canvis molt accelerats i importantíssims en el sí d’una família que també està patint molts canvis. I també canvis en la inserció en la vida adulta. Tot el que suposa entrar en la vida laboral. Independitzar-se, fer-se valer en el món professional... Situacions que descol·loquen a uns i a uns altres

Accés al mercat laboral que, sens dubte, és molt complicat tenint en compte els percentatges elevadíssims d’atur juvenil....

Venim d’una societat molt més tradicional en la qual el pas a la vida adulta estava molt més pautat. La transcició era molt suau. Ara estem en una situació que ha canviat radicalment. Són situacions que neguitegen els adolescents i les famílies. Escollir una carrera, decidir què estudiar, no saber si un es dedicarà a fer allò pel que s’ha preparat. Tot en paral·le en canvis en el projecte vital: marxar de casa, iniciar una nova relació familiar...

Hi ha alguna recepta màgica?

(Riu)

No. Malauradament no n’hi ha. El més important és escoltar. Que s’escoltin uns i altres. I donar-se temps. No hi ha varetes màgiques. Donar-se temps. Entre tots, trobarem sortides a una situació realment complicada

La portada del Adolescente cautivo és prou explícita. El dibuix d’un noi i una noia palplantats davant un encreuament de camins on s’assenyalen diferents direccions...

S’ajunten moltes situacions. És un moment en el qual hi ha diferents opcions i decisions importants a prendre. Moltes vegades, amb no prou elements de judici. Quina carrera faré? Seguir o  no seguir estudiant? Quina relació amb els amics? Amb els pares? Com creix el cos? Són preguntes que es fan i que necessiten l’orientació dels adults. Són adreces que marquen direccions que ens porten cap a la majoria d’edat.

A quin públic va dirigit?

Va dirigit a un públic ampli. No és un manual. No és un text especialitzat. S’enfoca a pares, mestres, educadors, professionals de la salut. En definitiva, tota aquella gent que tingui contacte amb el món adolescent. Convida a la reflexió sobre aquest moment tan important

Quina metodologia heu seguit?

Bàsicament, la nostra idea era presentar un text fàcil i entretingut. Hi ha una part de contingut teòric acompanyada de cites literàries. Els grans escriptors poden dir amb poques paraules, grans veritats. Nosaltres fem un recorregut per la literatura i agafem grans frases. Cites de novel·les, d’obres de diferents països... Les aprofitem. Al marge, hi ha casos que aporta l’experiència clínica de la doctora Soriano que il·lustra el que volem dir en la vessant teòrica

És difícil fer un llibre a quatre mans?

(Riu)

Sí. A vegades Sí. Tenim dos estils i dues òptiques diferents. A vegades tens la sensació que no concretes, que repeteixes. Són dos punts de vista diferents, però enriquidors. Crec que l’esforç val la pena. Nosaltres tenim molt interès en presentar una visió comuna, malgrat venir d’àmbits diferents. La meva és una disciplina més social i la de la doctora Soriano és més científica i més clínica. Però estem contents del resultat perquè ajuntem les dues visions en un text planer, entenedor i entretingut.

El llibre aporta alguna novetat?

Nosaltres volíem transmetre una idea no caricaturitzada de l’adolescència. No voliem ni crear estereotips ni tòpics. L’adolescència és un moment difícil, però també està farcit de potencialitats. Per tant, fugim dels dos bàndols. No volem crear enfrontaments. Ni família per una banda, ni adolescents per l’altra. No en volem mitificar un, per destrossar l’altre

Crònica de la presentació de "L'estiu que comença"

Sílvia Soler: “Celebrem fins i tot el més petit. Els mal moments prou que vindran”

Aquest dijous, 23 de maig, va ser una data molt especial per a la Llibreria Índex de Vilassar de Mar. Es preparava una revetlla de Sant Joan (amb coca inclosa) molt especial. L’esdeveniment es produïa tot just un mes abans de la Nit Màgica que dóna el tradicional tret de sortida al llarg estiu. I, per celebrar-ho, què millor que compartir una estona amb l’entranyable Silvia Soler.

Escriptora poderosa i orfebre dels sentiments, amb el Ramon Llull d’enguany a la butxaca, l’autora de L’estiu que comença va desplegar el seu encant davant un auditori entregat que es engolia les seves paraules amb delit.

Silvia Soler, molt còmode sota una posta en escena més que apropiada per a l’ocasió dissenyada per la Llibreria Índex i que evocava una escena clau de la novel·la, (estovalles de fil, fanalet i flors liles), va detallar els secrets de confecció de la seva novel·la que, amb tints autobiogràfics, té la capacitat d’atrapar el lector des de la primera fins la darrera pàgina.

Soler, que alterna la ficció amb els seus articles en premsa, va demostrar que les pinzellades d’humor que esquitxen les seves pàgines no són una casualitat. De caràcter optimista, Soler recorda que ella “escriu perquè li proporciona plaer”i que l’objectiu últim que busca “és que els lectors s’ho passin d’allò més bé llegint-me. Vull que, per uns instants, s’oblidin de les penes i les angoixes que tots patim”.

L’estiu que comença explica les aventures cotidianes (el pas del temps) d’una parella que són fills d’amics i pares d’amics que es troben cada Nit de Sant Joan en un petit poble inventat del Maresme. El brindis, que any rere any és el mateix, esdevé una tradició que serveix per purificar l’hivern que es deixa enrera i per saludar l’estiu que tot just treu el nas.

Soler, artista de les petites coses i surfista del dia a dia, segueix dominant uns personatges que “poc a poc van creixent, que acabes fent teus i que et deixen que t’incorporis a les seves vides”. A L’estiu que comença “no passen grans coses, però permet reflexionatr sobre el pas del temps i la cerca de l’equilibri. Equilibri entre els moments durs i els bons moments. Que sempre s’han de celebrar. Per petits que siguin”.

Prenyada d’autobiografia, Soler regala una obra que es llegeix de manera ràpida i amena. L’autora de 39+1 i Petons de diumenge, va ser introduïda per  Silvia Cantos que va lloar la capacitat creativa de Soler i va recordar que la Nit de Sany Joan és molt especial pels vilassarencs i vilassarenques ja que coincideix amb la Festa Major de la Vila.

Text: Joan López Escofet