dilluns, 29 d’abril de 2013

En una sola persona, John Irving


Enamorar-se de la persona que no toca

En una sola persona
Autor: John Irving
Col·lecció: El Balancí
640 pàgines

El darrer exercici de John Irving, que es presenta a les llibreries amb una suggerent imatge d’una noia descordant-se els sostenidors en un ambient de color violeta, és una novel·la absolutament magistral. 

No direm que és altament recomanable perquè l’autor, sempre transgressor, aborda amb tota la franquesa (i també tendresa) el despertar sexual d’un escriptor consagrat que assoleix la plena maduresa (sexual i intel·lectual) en el sempre complicat, neoconservador i reaccionar Estats Units reaganista.

En En una sola persona (una novel·la rodona, cuidada i mimada) Irving fa un cant al respecte, l’amor i la comprensió de la diferència. La novel·la se’ns presenta com l’autobiografia d’un noi que es forma nodrint-se de les experiències que xucla d’una família sexualment poc convencional. Un avi tranvestit, un pare absent, unes dones amb un caràcter fort, una enamorament del company de la seva mare... Personatges, que freguen la caricatura, però que ens condueixen a la primera experiència sexual del jove escriptor a la freda i rural Vermont. Un despertar sexual que té molt de mític i que s’aixopluga sota un paraigües de metàfores que faran reflexionar al lector@.

Al llarg de les pàgines del llibre, William Abott, cavalca i surfeja entre els amors no correspostos, les tones de passió que posa en circulació, el desig i el terrible dubte d’enamorar-se de la persona que no toca. Irving està entossudit a defensar uns personatges (que beuen d’Ibsen i de Shakespeare) que viuen millor quan descobreixen que la felicitat no és l’objectiu primordial a assolir a la vida.

Bon cop d’efecte troba el lector a les postres del llibre. El protagonista, abanadona el germanisme quadriculat inicial, per fer un descens al relaxat Madrid de Chueca on completarà una part important del seu trencaclosques sentimental.

Res és el que sembla sembla ser el missatge ocult que ens xiuxiueja Irving. De fet, l’escriptor protagonista gaudeix de l’amistat sincera d’una noia que, sovint, esdevé un veritable alter ego seu. Un i altre estan obsessionats amb els pits de les dones. De fet, els sostenidors són un element primordial en el retrat d’aquesta generació que va viure colpejada per la SIDA. No com a element fetitxista sinó com a complement que aporta seguretat en una època i un cos canviants.

Text: Joan López Escofet

dimecres, 17 d’abril de 2013

Pura sang. Ada Castells


Pura Sang
Edicions 62
Col.lecció: El Balancí
Pàgines: 288
Preu: 19,50 euros

Ada Castells (Barcelona 1968) és una escriptora que va arrodonint les seves obres a mida que van sortint del forn. Al costat de la mataronina Care Santos, les dues artistes representen una alenada d'aire fresc en la literatura que es fa a casa nostra actualment. Cadascuna en el seu estil. I si és que si parlem d'estil, la novel·la Pura Sang es presenta com un exercici complex, claustrofòbic al mateix temps que es dissenya com un treball de superació de les pors. 

A mig camí entre la novel·la victoriana i el terror gòtic, Castells es capbussa en el món de la maternitat a través d'una carta feixuga i estripada que una mare adreça al seu fill absent.En dos escenaris, una casa pairal, règia i antiga de Menorca que es converteix en el contrapunt d'un pis deixat de la mà de Déu de l'Eixample barceloní, els acomteixements es precipiten a un ritme vertiginós. 


La protagonista, la pintora Sílvia es casa amb un enigmàtic i absent hereu menorquí. Arribada a la illa, no es trobarà amb la llum i la claredat que espera per reflectir a les seves obres, si no un complicat terreny de joc familiar amb les seves estrictes normes i severes prohibicions. Els dos aspectes, el blanc i el negre, afectaran tant la creativitat de la pintora com la seva relació amb el fill.


Els personatges femenins, made in Castells, viuen un nou capítol d'èxit amb la Sílvia. Una Sílvia que s'enfronta a les seves pors en un viatge que penetra en la bogeria i que ens il·lustra sobre la puresa de la sang d'una família poderosa que frega, a vegades, la caricatura. Ada Castells ens vol fer reflexionar sobre el món de les aparences. Sobre l'esforç d'una mare que lluita per ajudar el seu fill que és víctima d'una estranya malaltia que el farà candidat a una estranya renovació de la seva sang.

Text: Joan López Escofet

dimarts, 9 d’abril de 2013

Crònica de la presentació "El Caminant davant del congost" Jordi Pujol. Proa


La Llibreria Índex va tenir l'honor d'omplir fins la bandera la Sala Roser Carrau de l'Espai Cultural de Can Bisa, el passat divendres 5 d'abril, amb la presència de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Amb el llibre El caminant davant del Congost sota el braç, Jordi Pujol va desplegar tot el seu carisme per explicar els motius que el van portar a escriure aquest compendi de reflexions que retratan l'evolució del seu pensament polític en els darrers temps. L'acte, que va ser molt amè, va servir per veure un Jordi Pujol en plena forma. Molt distès i molt còmode amb el format.
L'expresident de la Generalitat va assegurar que, "en aquests moments, Catalunya es troba al bell mig d'un congost. Un pas estret, vulberable i on sembla molt complicat tant anar enrere com avançar. També és impossible quedar-s'hi al mig". Pujol considera que el país necessita un revulsiu i que aquest "podria ser la independència. Jo no havia estat mai independentista. De fet, tant jo com CiU hem fet el que no està escrit per assegurar la governabilitat d'Espanya, però sembla clar que els altres camins no es duran enlloc. Per tant, provem el camí independentista. Si ara se celebrés el referèndum, votaria independència" va assegurar Jordi Pujol.
L'autor d'El caminant davant del Congost avisa que "no serà un camí fàcil. És un procés que s'ha d'engegar sense cap mena de violència, procurant el mínim enfrontament amb Espanya". "Espanya és un país que jo conec molt bé. Fins i tot l'admiro. Però, avui és un país que no és brillant. No els funciona res. Ni la monarquia, ni els partits polítics, ni els sindicats, ni el Tribunal Constitucional, ni el Tribunal Suprem... Haurien d'entendre que els catalans no els volem rebutjar. Que només volem ser el que som: catalans".

Text: Joan López Escofet