dimecres, 2 de setembre de 2015

Adéu a Oliver Sacks per Anna Lleonart

Adéu a Oliver Sacks

Només he llegit un llibre de l’Oliver Sacks, fa un grapat d’anys, i ara mateix no sabria dir per què li tinc especial simpatia a aquest neuròleg eminent i autor de relats estranys. Pot ser perquè és un autor diferent, perquè sé que les seves històries, tot i estar revestides amb un tint de ficció, són tan reals que no puc evitar, en llegir-les, sentir un petit desgavell vital. De fet, i abans de continuar deixeu-me dir: hipocondríacs, absteniu-vos!

He llegit en algun article aquests dies que Oliver Sacks es un autor divertit. A mi no m’ho sembla, de divertit. El cert és que els relats de El hombre que confundió a su mujer con un sombrero (Compactos Anagrama) em van semblar del tot inquietants, i si vaig tirar endavant amb la seva lectura és per l’estranya bellesa que desprenen. 

Ens captiva com a lectors la càrrega d’humanitat i de normalitat amb que Sacks parla de casos clínics que d’altra manera ens farien posar els pèls de punta. Diguem que ens pren de la mà i ens porta a aproximar-nos als abismes de les malalties de la ment, aquells que sospitem que existeixen però que preferim passar per alt. 

A l’hora, Sacks és capaç de narrar-nos les seves històries mèdiques amb un llenguatge que –tot i que sovint se’ns escapa- mai ens deixa fora. Aquesta és una difícil pirueta que ell fa amb aparent facilitat. 

Sí, probablement el que fa especial a Olvier Sacks és el fet que no fa concessions de cap mena al lector, ni tocant a la cruesa de les històries que comparteix, ni tocant al nivell clínic amb que les exposa, però sense perdre de vista que vol arribar al gran públic. És clar que l’esforç per a fer-se entendre el fa ell.

Gràcies, senyor Sacks, per a compartir el seu valuós coneixement, i per tractar-nos a tots –pacients i lectors- com als éssers capaços que som. I aquests és també un tret de la seva escriptura que, per la seva raresa, participa d’aquesta estranya bellesa que tant captiva.

El seguirem trobant als seus llibres.


Anna Lleonart i Miró

http://annalleonart.com/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada