dilluns, 22 de febrer de 2016

La naturaleza del fuego, Daniel Escriche

Us convido a llegir... La naturaleza del fuego, Daniel Escriche

Mira que hi ha llibres al món, de totes les mides, pesos i colors. N’hi ha per a tots els gustos. I cada cop que em faig un vol per la llibreria en surto pensant que, igual que jo no em canso de llegir, hi ha un munt de gent que no es cansa d’escriure. Ben fet!

Entre tal munió de llibres per a ficar-hi l’agulló, jo tinc dues debilitats. La primera, és que em deleixo per capbussar-me en els meus autors consagrats -vull dir els consagrats per a mi, que aquí un ja té una edat i ja he anat fent la meva tria particular-. I, la segona, és que m’agrada llegir autors nous, i per nous vull dir que estiguin començant a treure el nas, o fins i tot que encara estiguin mirant de treure el nas. Zzzzzxxttt! 

Diantre, que difícil és pels humans treure el nas en qualsevol professió! A mi, com que la meva feina ja em va venir d’origen...

El que deia... Que darrerament m’ha caigut a les mans de manera fortuïta La naturaleza del fuego, de Daniel Escriche, novel·la guanyadora del I Concurs de novel·la de Castelldefels, i us vull explicar una mica de què va, doncs m’ho he passat d’allò més be llegint-la. Per dir-vos que un dia fins i tot vaig oblidar-me de sortir a fer el mos, i com els mosquits quan tenim gana ens ho hem de currar -no val obrir la nevera-, gairebé que em dóna un defalliment.

Vinga, va, som-hi amb el llibre... Si ens cal classificar, diré que és novel·la negra, tot i que a mi m’agrada més dir que és d’acció. La història està molt bé. Va de corrupcions; de sospites, investigacions i descobriments. No cal que us expliqui res més, no? Val, també puc dir que passa a Barcelona, i una mica a Lloret de Mar, de manera que el prota passa amunt i avall amb el cotxe creuant el Maresme per l’autopista. (Eh!, que és mig poli i ha d’anar per feina, no té temps d’aturar-se a l’Espinaler). 

A part de la història, sobretot el que fa aquesta novel·la especial és el primeríssim pla en que es presenta el personatge principal, que sembla ben bé que hi siguis dins. Des de la primera plana en que el Víctor –el prota, és clar- tria taula en un restaurant xinès que ja t’adones que el tens molt a prop i que difícilment podràs desempallegar-te d’ell en tota la novel·la. Tu ets el Víctor, veus i vius el mateix que ell, penses com ell; comparteixes fins i tot el seu esperit, les seves emocions, la seva angoixa. Mola perquè ell és molt valent, i jo no, i per una vegada m’he sentit valent. Zzxxxt! Zzzxt! Zxt!!  

Com a narrador, el Víctor va per feina. Descriu tot el que l’envolta d’una manera, com diria?... Sí: utilitària. Té un sentit pràctic espatarrant. Va al gra: frases senzilles, concises i contundents. Amb ritme àgil et va dibuixant espais i persones, i uns i altres els captes de seguida en la seva amplitud; ja ho veus, a partir d’un esbós. Si enlloc d’escriure és dediqués a pintar, el Víctor seria un dibuixant a llapis d’aquests que amb quatre ratlles et presenten un món. I no com jo, que sembla que faci quadres a l’oli i no acabo mai de tancar una frase, que se’m cargolen i recargolen... Zzzzxxx!!!

Bé, com al cap del carrer tant el que fa el Víctor com el que pensa s’ho ha treballat el Daniel Escriche, doncs el vull felicitar per la feina feta, i dir-li que endavant, que queden moltes històries per explicar i molt de camí per fer. 

I jo... content, doncs ara ja sé que també puc ser valent, encara que només em duri l’estona de llegir un bon llibre. 

Ho heu de provar! Ja em direu! Zzzzxxxxxvtt!



El Mosquit Llibre
Gener 2016

http://annalleonart.com

1 comentari:

  1. Moltíssimes gràcies, mosquit valent. M'he començat a aficionar a l'univers nàutic. Ves per on que cada nit pot sortir el sol.

    ResponElimina