divendres, 22 de juliol de 2016

Vespre Shakesperià, Mosquit llibre

Final de temporada amb Shakespeare al jardí de Can Bisa 

La Llibreria Índex el passat dijous va cloure temporada amb un acte deliciós. Si jo fos un reporter com cal ara felicitaria a l’equip humà de l’Índex per la inestimable aportació que fan a favor del nostre esperit sensible. I si fos un reporter superseriós parlaria d’una molt bona feina en la promoció de la Cultura... 

Però sóc el Mosquit Llibre, i aniré al gra: Carme, Blanca, Pepi, moltes gràcies per les vostres iniciatives i per l’esforç que hi poseu. Dijous va ser fantàstic i vaig gaudir com un camell alat (per què se suposa que els camells gaudeixen especialment?). A més, com hi havia molta concurrència, feia bona temperatura, i hi havia molta, molta pell a l’aire, vaig avisar a tota la parentela i mentre jo gaudia de Shakespeare els parents van sopar a gust.  Zzzzzxxvt!! Zzxxxxt! 

I ara anem a la crònica, a veure si me’n surto sense exagerar ni quedar-me curt. Com ja he gastat molt lletra i encara no he dit res, ho farem tipus esbós enumerant allò més remarcable, i per ordre d’aparició: 

El paisatge. El jardí de Can Bisa és un espai que acompanya. De fet, els espais no només ens envolten, sinó que ens predisposen l’ànim d’una manera bàrbara. I va ser arribar, seure –jo ocupo cadira, faltaria més-, sentir l’espai al meu voltant.. i tot d’una vaig notar com la connexió funcionava: tot començava a fluir. Zzzxt!

El personatge. Shakespeare és un clàssic amable. Vull dir que ni és carrincló, ni ens aclapara amb la seva enormitat. Hem de reconèixer que hi ha clàssics que ens pesen, que fan una mica de nosa. Però les obres de Shakespeare són com un tres en un: ens distreuen, ens emocionen i ens fan créixer. Genial. 

L’expert. L’Andreu Jaume de la mà de la Raquel Picolo com a conductora. Dóna gust quan hi ha algú amb la capacitat de transmetre ben afinada. L’Andreu ens va ubicar de seguida en el temps històric i literari del personatge. Això ens va permetre entendre la figura discreta de l’autor -en aquella època sembla que el concepte d’autor era molt allunyat de la rellevància actual- i també la relació que Shakespeare tenia amb la literatura -ell no creava històries noves, i tampoc es mostrava en les seves obres, sinó que transformava mites i històries populars ja coneguts amb la intenció de fer reflexionar al públic sobre la condició humana-. Era un altre concepte de la literatura, oi?

L’escena. La Tropa Teatre, dirigits per la Mireia Sort i el Tucho Garçon. Amb una il·lusió i una dedicació absolutes, la Tropa va representar escenes triades d’obres de Shakespeare. Les seves veus potents, els moviments curosos sobre l’escenari, el joc amb el bosc de columnes, la desimboltura davant d’uns textos a voltes regirats (coses de l’època). Tot plegat un regal. Impressionants també la gent de la Tropa fora de l’escenari: tècnics i ajudants que funcionen com un rellotge i que estan a l’aguait per a cobrir qualsevol petit detall.

El temps. Entre núvols i algunes ventades, van caure quatre gotes que ni fet expressament per afegir emoció a la vesprada. 

I fins aquí la crònica d’una nit memorable, i també fins aquí les cròniques d’aquesta temporada. Eh, que jo també marxo de vacances! Tornem al setembre. Bon estiu!!!  Zzzzzxxxvt!!


El Mosquit Llibre
Juliol 2016
http://annalleonart.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada