dimecres, 23 d’octubre de 2013

El Pallars segueix reclamant justícia 70 anys després

El Pallars segueix reclamant justícia 70 anys després

Dos taüts negres i dos de blancs
Pep Coll Martí
Col.lecció Raval-Proa
432 pàgines
Un autèntic plaer. Aquesta és la manera més fàcil de resumir la capbussada que el lector fa quan s’endinsa en les profunditats del Pallars, gairebé set dècades enrere, per ajudar a resoldre el crim dels masovers de Carreu que no es va solucionar mai. De la mà de Pep Coll, que es mou com peix a l’aigua en les contrades esquerpes muntanyences, adobant el seus textos d’un català recargolat convertint-se en l’abanderat, podriem dir, d’una mena de sub-gènere negre-pirinenc.

En la seva darrera obra, un treball acurat, arrodonit i documentat (el lector tindrà la sensació d’assistir a un guió d’un futur programa de 30 minuts de TV3), Pep Coll divideix la seva novel·la en tants capítols com personatges implicats en la història hi ha. D’aquesta manera, els fets (violents i agrestos) sempre hi són presents, però la màgia de Coll és tenir la capacitat de fer-nos-en un retrat a mida segons l’òptica del personatge que agafa la primera persona.

Assistirem a una desfilada de caràcters curiosos i particulars, a un paisatge costumista i ens endinsarem en una època i en un règim polític i social que, sota el jou franquista, no va poder o no va voler aclarir l’assassinat de quatre persones. Dues d’elles menors.
Pep Coll, amb mà mestre, ens retrata el conflicte entre la Catalunya urbana, personificada en el senyor de la burgesia barcelonina, els masovers, la lluita per la terra, els odis rurals, la duresa de la vida a l’aire lliure, el capellà, els gitanos, la investigació... Retrat d’una vida (que sempre ens imaginem en blanc i negre) que la Guerra Civil va matar i que la duríssima Postguerra va acabar d’enterrar.

Pep Coll és escriptor-equilibrista. Amb absoluta tranquilitat es mou, com un funambulista, per la corda que separa la ficció, la realitat i el testimoni. De fet, mima aquest estil amb una serenor quirúrgica i ens crida, des de les pàgines del seu llibre, que cada capítol, cada escena, cada situació, cada personatge (sobretot cada personatge) tindrien entitat pròpia per esdevenir un llibre propi.

Joan López Escofet

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada