divendres, 6 de desembre de 2013

Silvia Alcántara: “Encara noto la pudor que feien els tel·lers de garrot”

Silvia Alcántara: “Encara noto la pudor que feien els tel·lers de garrot”

El dijous 21 de novembre, la Llibreria Índex de Vilassar de Mar va portar a casa nostra l’escriptora Sílvia Alcántara, autora de l’exitosa Olor de Colònia. La novel.la, la primera que van publicar a l’autora de Puig-reig (tot i que era la tercera que havia escrit), es va convertir en tot un fenòmen a Catalunya. Amb un estil directe i senzill, l’autora va aconseguir que el seu retrat sobre les colònies industrials de casa nostra arribés a totes les llars. De fet, va aconseguir superar l’autor suec Stieg Larson col.locant-se primera en el llistat de més venuts en la nostra llengua. Diagonal TV i TV3 es van posar en contacte amb l’autora per tirar endavant una minisèrie que va ser un nou èxit.

Silvia: Hi ha algú, encara, a Catalunya que no conegui Olor de colònia. Quin és el discurs de presentació d’una obra tan exitosa?
Riu. Clar que hi ha gent que encara no la coneix. Però hi ha molta gent que l’ha llegit i, juntament amb la sèrie que van fer, es va convertir en un èxit. Estem tots molt contents.

Vostè s’ho podia imaginar tanta repercussió quan Edicions 1984 es va interessar pel seu escrit?
Ui no! Això era impossible. No m’ho imaginava ni jo ni el meu editor. Jo la vaig escriure perquè eren les meves vivències d’infància i adolescència. L’editor sí que estava content perquè deia que li recordava una època determinada. Com era de Manresa i també coneixia bé les colònies, doncs aquests dos factors van fer que es decidís. Però era impossible imaginar-se tot això!!!!

Com es digereix un èxit així?
Saps què passa? Riu. Jo ho havia escoltat a la Carmen Maura. Salvant les diferències, eh? Però ella va dir “M’ha arribat l’èxit quan tinc l’estòmac preparat per païr-ho”.  Vol dir que m’ha arribat en una edat en la qual una ja està una mica de tornada de tot. Si això em passa amb 30 anys, potser no m’aguantaria ni jo mateixa. Riu... Però als 65 anys, ho relativitzes més tot. Vas fent la teva vida, però és clar, hi ha coses que han canviat...

Vostè és, doncs, una jove promesa de 65 anys (Ric)
(Riu) Sí. Home, entrar a 700.000 cases de Catalunya... ha estat una explosió tremenda...

Tinc la sensació que Olor de colònia és una novel.la que va passar de boca a orella i que tothom en parli bé, amb carinyo...
Sobre colònies, i des del punt de vista dels treballadors i de ficció, no s’havia fet mai res. Hi havia molt material elaborat per historiadors que havia creat un bon coixí. Però el que explico jo, amb la meva imaginació i fruit de les meves vivències, toca per què tothom a Catalunya ha tingut algú, en el seu cercle d’amics o parents, que o ha viscut o ha treballat en una colònia; l’autèntic motor del teixit industrial català.

I la cirereta del pastís va arribar amb la sèrie emesa per TV3...
Imagina’t. Van poder gravar en els espais reals i, fins i tot, en el que havia estat el meu pis a la colònia. Els escenaris de la novel.la eren els escenaris que jo vaig viure de petita. Vaig nèixer a Puig-reig, però ben aviat els meus pares van anar a la colònia Vidal.

Al marge de l’estil directe i de la capacitat de descriure els personatges d’una manera molt colpidora, crec que el lector, quan s’encara a Olor de colònia, té la capacitat d’imaginar-se els escenaris, l’ambient...
Sí. Això m’ho han dit no només amb aquesta novel.la, sinó també amb les altres. Jo tinc la capacitat de posar-me molt a dins de la història, de crear atmosfera. Ho visc. Ho veig. En aquest cas, però, tinc l’afegitó d’haver-ho viscut de primera mà. Els espais els veig i descric el que veig.

Uns espais en els que et sent s molt còmode.A més, el director de la minisèrie de TV3 et va brindar l’oportunitat d’aparèixer a la petita pantalla fent un cameo, oi?
Juas, juas... Jo li ho vaig demanar. No sé pas si m’hi heu vist? Estic amb els tel.lers. El primer dia en el que la Cèlia entra a treballar, que és un moment molt important, doncs estic allà vestida d’època i teixint. Quan entra la Cèlia, em giro i el director em va fer un primer plà.

Què li va passar pel cap a vostè quan es va trobar en situació de rodatge?
Pensa que es va gravar en el mateix lloc. Ara és un museu. Però el primer dia que hi vaig entrar, vaig notar una cosa per dins... No t’ho pots ni imaginar. Hi havia aquells tel.lers de garrot, tel.lers en els quals jo hi havia treballat... La pudor dels tel.lers encara es conserva, era tan penetrant que encara es conserva. Em vaig emocionar.

Olor de colònia, i ho has dit per activa i per passiva, no és una novel.la autobiogràfica. Però repassant el paper de la Cèlia, em pregunto què hi ha de la Sílvia Alcántara en aquesta nena...
Jo ho he fet amb la perspectiva del temps. La Cèlia nena no és tan rebel com l’han fet a la pel.lícula, ni com l’he fet jo. La Cèlia nena, en aquells moments, era molt feliç. Molt. No tinc gaire a veure amb la Cèlia nena. Potser quan és més gran sí... Petrò hi ha molta gent que s’ho pensa. De fet, una amiga de la meva filla,li va arribar a preguntar si jo havia estripat el meu vestit de comunió!!!! Jo era tot el contrari. Era molt extrovertida. I això que a ella li fa vergonya confesar-se... Mare de Déu!! Jo era tot el contrari. Em passava el dia al confessionari parlant amb el capellà. Que si m’he barallat amb el meu germà, que si... El mossèn, quan em veia venir, ja em deia: “Sílvia, tens tots els pecats confessats. Ja pots marxar cap a casa”. (Riu).
Això és només un exemple. Però serveix per il·lustrar la diferència que hi ha entre ficció i realitat. De gran sí que em vaig rebelar. Però, de petita, en aquell moment era molt feliç. Però tota la canalla, en general, que èrem allà eh? Com que els nens no sabíem el perquè de res, doncs... Teníem el que teníem i ja estàvem contents.

La novel·la arrenca arrenca amb una primera escena molt colpidora...
La mort de l’Isidre me la vaig imaginar. Allà no va morir mai ningú! Tampoc es va calar foc. L’Isidre és l’eix de la novel.la. Ho vull remarcar per deixar clar que vaig escriure una ficció. Què hi ha de real? L’atmosfera. Les històries que hi ha a la novel·la són totes inventades. El que sí que et puc assegurar, és que les històries que apareixen no van passar mai. Com a mínim, en aquesta colònia. No sé si en altres. Jo vaig procurar ser molt curosa amb això. Volia que ningú que hagués viscut allà digués: “Estan explicant la meva vida”. Jo no hi tindria cap dret.

A què fa olor aquesta novel·la?
Fa una olor molt positiva. Però jo quan vaig posar olor, ho vaig fer amb tota la ironia. Volia que els lectors sentíssim pudors. Alguna olor, també. Però moltes pudors...

La Sílvia Alcántara segueix escrivint?
Sí. Sempre. Els personatges de les novel3les els interioritzo molt i els trobo molt a faltar. La primera vegada, vaig entrar en una crisi, perquè enyorava molt els personatges i em va venir molta angoixa. La solució va ser escriure una altra novel·la. Ara, acabo una obra i en començo una altra i així, aquest problema ja no el tinc.

Encara no és moment d’anunciar cap nova novel·la?
No. Què passa amb les novel.les? Com a mínim, en el meu cas, canvien constanment. En la que estic ara, ja fa quatre anys que hi estic treballant. Ara hi ha molt poques coses del que hi havia de bon començament. Per tant, no dic res perquè seria enganyar. Fins que no la tingui acabada i enllestida, no diré res... Quan sigui el moment, ja començaré a donar pistes...

Ets una enamorada de la constància. Sempre ho has dit. Quina és la teva metodologia de treball?
Em llevo a les sis del matí. Dutxa, cafè amb llet i de cara a la barraca. Treballo a casa, tres o quatre hores. Després ja no, perquè segueixo donant classes d’escriptura a Terrassa i les correccions em comporten molt feina. A més, si puc, faig una escapada a veure les nétes. I a picar pedra.

Text: Joan López Escofet

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada