Enamorar-se de la persona que no toca
Autor: John Irving
Col·lecció: El Balancí
640 pàgines
El darrer exercici de John Irving, que es presenta a les llibreries amb una suggerent imatge d’una noia descordant-se els sostenidors en un ambient de color violeta, és una novel·la absolutament magistral.
No direm que és altament recomanable perquè l’autor, sempre transgressor, aborda amb tota la franquesa (i també tendresa) el despertar sexual d’un escriptor consagrat que assoleix la plena maduresa (sexual i intel·lectual) en el sempre complicat, neoconservador i reaccionar Estats Units reaganista.
En En una sola persona (una novel·la rodona, cuidada i mimada) Irving fa un cant al respecte, l’amor i la comprensió de la diferència. La novel·la se’ns presenta com l’autobiografia d’un noi que es forma nodrint-se de les experiències que xucla d’una família sexualment poc convencional. Un avi tranvestit, un pare absent, unes dones amb un caràcter fort, una enamorament del company de la seva mare... Personatges, que freguen la caricatura, però que ens condueixen a la primera experiència sexual del jove escriptor a la freda i rural Vermont. Un despertar sexual que té molt de mític i que s’aixopluga sota un paraigües de metàfores que faran reflexionar al lector@.
Al llarg de les pàgines del llibre, William Abott, cavalca i surfeja entre els amors no correspostos, les tones de passió que posa en circulació, el desig i el terrible dubte d’enamorar-se de la persona que no toca. Irving està entossudit a defensar uns personatges (que beuen d’Ibsen i de Shakespeare) que viuen millor quan descobreixen que la felicitat no és l’objectiu primordial a assolir a la vida.
Bon cop d’efecte troba el lector a les postres del llibre. El protagonista, abanadona el germanisme quadriculat inicial, per fer un descens al relaxat Madrid de Chueca on completarà una part important del seu trencaclosques sentimental.
Res és el que sembla sembla ser el missatge ocult que ens xiuxiueja Irving. De fet, l’escriptor protagonista gaudeix de l’amistat sincera d’una noia que, sovint, esdevé un veritable alter ego seu. Un i altre estan obsessionats amb els pits de les dones. De fet, els sostenidors són un element primordial en el retrat d’aquesta generació que va viure colpejada per la SIDA. No com a element fetitxista sinó com a complement que aporta seguretat en una època i un cos canviants.
Text: Joan López Escofet