divendres, 31 de gener del 2014

Care Santos, Premi Ramon Llull

La nostra llibreria està d’enhorabona. Una de les bones amigues d’Índex, l’escriptora mataronina Care Santos, acaba
de proclamar-se la nova guanyadora del premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes gràcies a l’obra el Desig de la xoxolata. El guardó està dotat amb 60.000 euros i la nova novel.la de la maresmenca es publicarà, en català, el proper 6 de març.

Santos, un veritable ratolí de la documentació i una autèntica artista a l’hora d’esculpir personatges femenins, ens dibuixa en aquest nou treball la vida de tres dones que giren al voltant d’una tetera antiga de porcel.lana destinada a fer xocolata desfeta. Care Santos, a qui se li va il.luminar aquesta història mentre es capbussava en tones i tones de llibres per a un altre projecte, reivindica el paper de Barcelona com a capital xocolatera a l’alçada d’altres ciutats amb tanta tradició com poden ser Paris o Viena.

La tetera es trenca a principis d’aquest segle i, arran d’aquest fet, Santos traslladarà el lector fins al segle XVIII quan l’escriptora queda fascinada en descobrir, en els arxius, un mestre xocolater barceloní, anomenat Fernández, que va inventar una màquina per fer millor la xocolata.

A partir d’aquí, tres etapes, tres narracions, tres dones, tres segles. La Sara, l’Aurora i la Mariana. Les tres amb una relció molt especial i molt íntima amb la xocolatera. Una la roba, l’altra la trenca, l’altra la… Santos es mostra, un cop més, molt còmoda explorant la Barcelona del XIX. Època i ciutat que la fascina i que ja va treballar, amb un notable èxit, a Habitacions tancades.

Care Santos considera que la xocolata és un element molt important en la vida quotidiana de les persones i en destaca que sempre s’associa a bons moments. Ja sigui a les llaminadures de petit o als pecats d’adult.

Text: Joan López Escofet

divendres, 17 de gener del 2014

Si alguna cosa funciona... no la moguis (?)

Si alguna cosa funciona... no la moguis (?)


No et refiïs de Peter Pan
John Verdon
Català:Proa
castellà: Roca
550 pàgines

Renovar-se o morir. No tocar una coma de l'esquema que t'ha funcionat o mirar d'oferir quelcom més a un excèrcit de lectors que ja has fidelitzat. Aquest hauria de ser el dilema i la reflexió a la que s'hauria d'encarar l'autor John Verdon. I ho hauria de fer el més aviat possible. L'autor de la saga de l'investigador de policia retirat Dave Gurney (que ha protagonitzat les quatre exitoses novel.les en quatre anys: Sé el que estàs pensantNo obris els ullsDeixa en pau el dimoni) s'hauria de rentar la caraI ho hauria de fer sobretot després d'afrontar el darrer repte: No et refiïs de Peter Pan

La veritat és que un servidor ha estat un lector voraç i apassionat de les propostes de Verdon. El que passa és que, en el seu quart lliurament, hi ha més del mateix. En les tres edicions anteriors de les peripècies d'en Gurney, se'ns ha dibuixat un plantejament complicat i atractiu amb uns dolents que fregaven entre la carnisseria més sàdica i el terror psicològic més íntim. Ara bé, potser arriba el moment de fer una passa més.

No et refiïs de Peter Pan ens tornem a trobar en els mateixos ingredients. Se'ns presenta un Dave Gurney retirat a les muntanyes lluny del bronzit d'una ciutat com Nova York, de la qual n'era policia, però que acaba havent de resoldre els cassos més complicats i enrevessats. Amb la inefable companyia de la seva dona que viu aïllada en una mena d'independència eixuta entretinguda amb hobbis mundans, un excompany de feina massa caricaturitzat malparlat i malcarat, consumint litres i litres de cafè en una solitud buscada i trencada, un cop i un altre, per dolents que, pobres, a vegades tenen més de malalt de psiquatre que no de carn de presidi.

Verdon hauria de buscar trencar l'esquema ja que, si no ho evita, acabarà convertint-se en un guionista de sèries de televisió de finals de segle passat amb pautes marcadíssimes, estrictes i sense cintura com El equipo AMiss MarpleMagnum PI o tantes altres en les quals cada capítol era el mateix i les mínimes variacions eren anecdòtiques..

dilluns, 13 de gener del 2014

Corrupció a Miami

Bloody Miami

Tom Wolfe

Català: Columna
Castellà: Anagrama
749 pàgines


Bloody Miami és el darrer treball del veterà escriptor i periodista Tom Wolfe. Aquest autèntic amant del llenguatge (en totes les seves formes i expressions) és un dels més clars exponents de la manera d'escriure dels Estats Units. La construcció de les seves frases, el lèxic que fa servir, el solatge que queda darrera de les pàgines de la novel·la, l'ús agosarat i arriscat de les onomatopeies, l'intent de respectar les parles originals dels diferents grups ètnics que conviuen transporta al lector a les artèries d'una gran i corrupta Miami. A destacar el paper de la traducció de la Marina Espasa que, en la versió catalana, lluita de valent amb la riquesa i la veterania de Wolfe per deixar enllestit un text que no grinyola.

Bloody Miami, la traducció del títol seria Miami sagnant, recorda el text d'un periodista de manual (una rara avis avui en dia) que està decidit a fer les coses bé, a investigar arriscant la seva carrera i el seu futur i que no es deixa influir ni per les pressions ni per les recomanacions dels capitostos del seu grup editorial. Qui sap si en Wolfe, un amant de sortir al carrer a buscar les històries, se sent identificat en la figura del redactor que esbrina i es capbussa en els budells de la cinquena ciutat més important dels Estats Units.

Per les pàgines brillantment executades per Wolfe, conviuen des de policies cubans i negres, a alcaldes hispans, passant per magnats de l'art i de la premsa, per una comunitat de russos farcits de diners i tenyits de fosc, per psquiatres i infermeres addictes al sexe, per milionaris criolls, bandes de joves d'institut, traficants de crack i jubilats novaiorquesos que volen a Florida per gaudir del sol i el bon clima. Tot amanit per orgies, masturbacions compulsives, santeries i lluites entre germans.

Wolfe, mimant i explorant el llenguatge, penetra en un trencaclosques de situacions, a vegades exagerades i sovint divertides, en les quals trobar a Miami un WASP (blanc, anglosaxó i protestant) és missió difícil. L'escriptor, que és un fidel seguidor de la manera d'escriure dels Estats Units que va desvirgar Truman Capote en el seu moment, pinta una Miami en la qual una altra llengua i una altra cultura (l'hispana) s'enquista en els eixos de poder de la megalòpolis.

En el fons, la novel.la dibuixa el creixement personal d'un jove i musculat agent de policia de segona generació, Néstor Camacho. Comença salvant un compatriota que fuig del règim castrista d'una mort segura i humida, però la seva sorpresa apareix quan el ressó de la seva acció no s'interpreta com ell es pensava.


Joan López Escofet

Col·laborador Vilassar ràdio