Presentació del llibre "La volta al món en 80 Maratons" de Arcadi Alibés

AUTORS 23 ABRIL

Autors 23 ABRIL

Matí 12-13h

RAQUEL PICOLO
Cròniques de Kaneai
Voliana Edicions

ANNA LLEONART
Cuaderno de Coyoacán
Index editorial

JOAN SALA GRAU
Arran del Cami Ral
Viena edicions

SALVADOR RIERA
Un pont de versos Voliana edicions

LAUREÀ MIRO
Cerdos y cabrones
Autoedició


de 13h a 14h

EMILIA ILLAMOLA
Cabrils, Barcelona, Sao Paulo. Un amor pendent
Voliana edicions

MARIA ESCALAS
Abans que el teu record torni cendra
Ara llibres

ANNA LLEONART
Cuaderno de Coyoacán
Index editorial

Tarda de 18h -20h

ANDREA RODÉS
Dies que caben en una ampolla de Vichy
Pagès editors

SARA GRISSOM La esencia de John Dumont
Me gusta escribir

ANNA LLEONART
Cuaderno de Coyoacán
Index editorial

RAFAEL VALLBONA
Tros
Pagès editors

SILVIA TARRAGÓ
Temps de llum
Columna

ALBERT CALLS
Poesia, llengua i llibertat. El grup de la font del cargol Cossètania

SANT JORDI 2017

Llegir i sentir MIRAR viatjar Escriure Llegir sentir ESTIMAR mirar VIURE  llegir sentir VIATJAR volar MIRAR 
dibuixar ESTIMAR llegir compartir LLEGIR

Visita guiada Maternitat d'Elna, amb Assumpta Montellà

Estrenem temporada a la Maternitat d’Elna, i la tradició de la literatura oral

Sortim de Vilassar de Mar 58 ànimes mig adormides en un bus net i asèptic. És diumenge 25 de setembre de 2016 i sortim molt d’hora perquè anem molt lluny, i volem tornar encara avui. Zzzxxf!

Anem al febrer de 1939, a França, a tocar de la frontera on aquells homes i dones que fugen deixen enrere el camí farcit de bombes i metralla que els cauen del cel, entremig de la pluja també pertinaç i freda com el glaç. Travessen la frontera cercant el caliu de la pau, i es troben de ple en una etapa més en el seu camí de desastres: l’exili.

Enmig d’aquesta misèria que et treu l’alè i no te’l torna (em refereixo a la misèria moral, d’esperit, d’humanitat, que és l’exili) apareix l’Elisabeth Eindenbenz, la senyoreta Isabel, que és un personatge de pel·lícula, potser fins i tot de pel·lícula de ciència ficció, o, encara més, diria que és una heroïna de Marvel, de tan increïble i utòpica com se’ns presenta.

Doncs resulta que la senyoreta Isabel existeix i és d’aquest món, i és capaç, amb vint-i-pocs anys, d’organitzar i mobilitzar una Maternitat al poble d’Elna des d’on un grapat de persones es dediquen en cos i ànima a pal·liar una mica tanta misèria. Allà hi van néixer 597 nadons que es van estalviar de morir a la sorra d’Argelers.

Ens endinsem per la casa museu de la Maternitat d’Elna, trepitgem la platja d’Argelers, visitem la tomba del Poeta Machado a Colliure, i, sobretot, sentim les històries que narra l’Assumpta Montellà amb veu obstinada, amb veu de qui ha assolit un compris amb tantes persones que li han fet confiança explicant-li les seves vides més íntimes i doloroses. Ella les narra amb delicadesa, però no estalvia un gram de veritat. I fan mal, però també fan bé. Zzzxxt!!

Avui he vist, des d’aquesta atalaia privilegiada que em dóna poder sobrevolar-vos, com us encongíeu amb el dolor que transmetia l’Assumpta, he vist llàgrimes i emoció.

L’Assumpta fa, amb la seva visita guiada a Elna, un treball digne del millor literat: és a partir d’un munt d’històries petites, de les històries personals que ella mateixa amb paciència d’arqueòleg ha anat desenterrant, que ens dibuixa un món i ens deixa que cadascú l’interpreti i el comprengui com vulgui i pugui. Excel·lent! Això és la literatura!! Zxxxxxttt!

Abans de baixar del bus i de tornar a l’avui, l’Assumpta ens demana que expliquem aquesta història a tothom que estigui al nostre voltant. I jo no sé per on començar, de tan immensa com és. Zzzzx! Zzzzxxxvvv!

El llibre de la Maternitat d'Elna de Assumpta Montellà el podeu comprar a la nostra llibreria on-line:

http://www.llibreria-index.cat/es/assaig/110416-maternitat-delna.html

El Mosquit Llibre

Setembre 2016

http://annalleonart.com

AGENDA JUNY 2016

Dijous 2 de juny, 20h
Presentació Generació Gintònic de Damià del Clot
presentarà Maite Viñals periodista, llegirà fragments Jordi Castevell, del grup de teatre societat La Concòrdia"
Can Rin restaurant Torrent Roig, 2, Cabrils
https://www.facebook.com/events/248813325476615/ 






Dijous 16 de Juny,19:30h
Presentació del llibre Els dies sense glòria, Sílvia Alcántara, editat per
Edicions 1984, presentarà l'autora Josep Cots editor
Lloc: C/Miquel Borotau, 8, Vilassar de Mar
Dijous 30 de Juny, 19:30h
https://www.facebook.com/events/509931169207083/







22 de Juny, 20h
Presentació del llibre Democràcia o cleptocràcia. Cap a on va Espanya?
Joan Lluís Pérez, Damià del Clot, i Salvador Cardús

Lloc: Can Bisa, Sala Roser Carrau, Vilassar de Mar

30 de Juny, 19:30h 
Presentació del llibre Una certa onada, Emília Illamolapresentarà l'acte Albert Calls, escriptor i periodistaLloc: llibreria Index, miquel borotau_8 Vilassar de Mar

El mes de Juny dedicarem tot el mes a l'editorial Comanegra

*http://comanegra.com <http://comanegra.com>/*

Presentació del llibre Dies sense glòria, Sílvia Alcàntara

AGENDA CULTURAL ABRIL 2016

AGENDA CULTURAL ABRIL 2016

Dimarts 5 abril a les 20h
Club de lectura d'autors de territori amb Rafael Vallbona

Dits enganxosos. Crims.cat

Segona sessió dimarts 3 de Maig amb la presència de l'autor

Conduït per Emília Illamola

preu: 5 euros, inscripcions: llibreriaindex@gmail.com

Dimecres 6 d’Abril a 19:30h

Presentació del llibre, El chico del Partenón, Ediciones Carena

Comptarem amb la presència de l’autor Rubén Darío Gualtero P,

i l’acompanyament de l’escriptora Adelaide Castelli.

L’acte tindrà lloc a la llibreria Index,

C/ Miquel Borotau 8 de Vilassar de Mar.

Dissabte 9 abril a les 12h

Plantem salut! (dins el marc de la setmana de la salut)
El petit jardiner .Petit impedimenta

L'hort de l'Arlet. Símbol editors.

Escola Perez Sala

Taller+ Contacontes a càrrec de Raquel Eiximeno i Ariadna Casarramona


Dijous 14 abril a les 20h

Presentació del llibre Generació Gintònic, Damià del Clot, editat per Cossètania, amb Lluís Reales periodista i Maria Lanau actriu. Punxarà Albert Gil de Brighton 64 

Bar 33/45 Camí ral, 11 Vilassar de Mar

Diumenge 17 d'Abril a partir de les 12h

Signatures d'autors carpa a la plaça de l'Ajuntament: Victor Amela, Roser Amills, Damià del Clot,Cristina Losantos,Cristina Peitx, Màrius Serra.

Parada de llibres de 10h a 14h

Dissabte 23 d'Abril

Llotja literària d'autors del maresme.Signatures d'autors i parada de llibres davant la llibreria Index, carrer Miquel Borotau, 8 Vilassar de Mar

Vicente Ayuso,Daniel Estorach, Damià del Clot, Ramon Coll, Rubén Dario, Francesc Forcades, Susanna Hernández, Emilia Illamola,Toni Iturbe, Raquel Picolo, Lali Ribera, Rafael Vallbona.

Divendres 29 abril a les 19:30h

Presentació del Còmic Hoy me ha pasado algo muy bèstia, de Daniel Estorach amb Julián Lòpez i Damià del Clot

L’acte tindrà lloc a la llibreria Index,

C/ Miquel Borotau 8 de Vilassar de Mar.

Plantem salut!

AGENDA CULTURAL MARÇ 2016

Dilluns 7 de Març a les 20

Club de lectura d'autors de territori

Silenci dels telers, ser dona a les colònies tèxtils catalanes, Ara llibres
En acompanyarà l'autora Assumpta Montellà
Preu: 5 euros inscripcions :llibreriaindex@gmail.com

Diumenge 6 de març

Taller escriptura- Conte literari

Impartit per Raquel Picolo

10-13 h.Preu: 30 euros.Lloc, inscripció i informació: LlibreriaÍndex@gmail.com C/ Miquel Borotau, 8. Vilassar de Mar

Dimecres 9 de març a les 20 h

Presentació de llibre

Llibres: La bandera estelada, de Joan Muray i Fermí Rubiralta, presentació a càrrec l'historiador i editor: Rafael Català i del coautor Joan Muray, que ens parlarà de la biografia del maresmenc Vicenç A. Ballester i Camps (1872-1938), creador de la bandera independentista. Lloc: Sala Galbany. C/ Sant Roc, 2-6. Col·labora ANC.

17 de Març a 19:30h

Presentació del llibre

Jura'm que no ho diràs a ningú, de Carme Ripoll, editorial Gregal

Presentarà el llibre Emília Illamola, escriptora

a la llibreria Index, c/ Miquel Borotau, 8 Vilassar de Mar

Presentació Contra l'Aparador, del Marc Moreno / Mosquit llibre VII

Contra l’aparador, del Marc Moreno, de Llibres del Delicte

Qui m’havia de dir que acabaria especialitzant-me en presentacions de novel·la negra, jo que no havia llegit mai llibres d’aquest tipus doncs més aviat em fan por i em fan patir i em fan tremolar l’agulló, i jo si perdo l’encert no menjo... 

Doncs sí, dijous vaig estar en una nova presentació de Llibres del Delicte, i és que aquesta gent no paren de publicar i de presentar històries trepidants. Segur que els coneixeu, són aquells llibres de tapes llampants grogues o vermelles que hi tenen un revòlver negre dibuixat.

Aquest dia presentaven el llibre “Contra l’aparador”, del Marc Moreno. La presentació la va fer el Damià del Clot, que també és escriptor, i també fa novel·la negra, i a més treballa a l’Ajuntament, doncs sembla que està un xic ficat en política, tot i que no sé jo si novel·la negra i política m’acaben de lligar... Zxxxsshhht! (Més val que no segueixi per aquí, doncs igual ningú hi havia caigut i ara vaig jo i...).

El Marc ja porta quatre novel·les amb aquesta, i segons van explicar els que l’han llegit, aquesta és la millor de les quatre. Felicitats Marc! Entre ell i el Damià ens en van donar unes pinzellades, i la veritat és que té molt bona pinta! Jo em vaig fixar bé qui la comprava i així ja sé on l’haig d’anar a llegir. Zxxxxtt! (Com si no us imagineu que podria traginar un llibre fins a casa?)

La xerrada va ser molt interessant, doncs a més de parlar del llibre, i aprofitant que el Marc és l’editor de Llibres del Delicte, també van parlar de la col·lecció, de l’editorial, de la bona salut de la novel·la negra. I el que de debò dóna molt bon rotllo és sentir parlar a un editor en positiu de la seva feina. 

El Marc transmet passió pel seu projecte, i també realisme. Coneix bé el mercat i és conscient que mentre ho pugui moure tot des del seu despatx de sis metres quadrats tindrà les coses sota control, i en podrà gaudir. També vam percebre que cuida molt la relació amb els autors, i parla d’ells amb un respecte i admiració que fa venir ganes d’asseure’s a l’ordinador i començar a escriure negra, encara que mai abans se t’hagués passat pel cap fer-ho.

Jo ja he posat fil a l’agulla, i estic fent cabòries per trobar una trama que enganxi i que sigui ben negra. De fet, se m’ha acudit que podria començar amb un atracament llançant un cotxe contra un aparador. Bona idea, no? Ja sé que el normal és estampar-lo contra una joieria o un caixer automàtic o un dispensador de canvi del bingo. Jo, per ser original, m’estic plantejant llançar-lo contra l’aparador de la Llibreria Índex, però per més que li dono voltes no acabo de veure com fer-ho... 

El cotxe hauria de pujar contra direcció i s’hauria de llançar contra la vidriera que dóna al carrer Sant Sebastià. Us ho imagineu? Jo no massa, però seria xulo ben xulo que algú tingués l’amor pels llibres i la desesperació per llegir que el dues a fer-ho. Xafffffff! I quin daltabaix. Tots els llibres escampats pel terra, i tots els personatges esparverats fugint de les pàgines sense saber on amagar-se. I després vindrien els mossos, i no sabrien qui anava on, i al final tot seria feina i més feina per a les noies de l’Índex, ara que acaben de fer l’inventari i ho havien deixat tot tan comptat i recomptat.

Ai, aquest Marc del Delicte, que no sé pas on ens durà amb la seva dèria per la novel·la negra! Zzzzxxxxxvtt!



El Mosquit Llibre
Febrer 2016

http://annalleonart.com

Benvinguts a la galàxia Star Wars #nitdecomerç #starwars

Jorge Bucay presenta el seu llibre a Vilassar de Mar!

Care Santos, Premi Ramon Llull

La nostra llibreria està d’enhorabona. Una de les bones amigues d’Índex, l’escriptora mataronina Care Santos, acaba

de proclamar-se la nova guanyadora del premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes gràcies a l’obra el Desig de la xoxolata. El guardó està dotat amb 60.000 euros i la nova novel.la de la maresmenca es publicarà, en català, el proper 6 de març.

Santos, un veritable ratolí de la documentació i una autèntica artista a l’hora d’esculpir personatges femenins, ens dibuixa en aquest nou treball la vida de tres dones que giren al voltant d’una tetera antiga de porcel.lana destinada a fer xocolata desfeta. Care Santos, a qui se li va il.luminar aquesta història mentre es capbussava en tones i tones de llibres per a un altre projecte, reivindica el paper de Barcelona com a capital xocolatera a l’alçada d’altres ciutats amb tanta tradició com poden ser Paris o Viena.

La tetera es trenca a principis d’aquest segle i, arran d’aquest fet, Santos traslladarà el lector fins al segle XVIII quan l’escriptora queda fascinada en descobrir, en els arxius, un mestre xocolater barceloní, anomenat Fernández, que va inventar una màquina per fer millor la xocolata.

A partir d’aquí, tres etapes, tres narracions, tres dones, tres segles. La Sara, l’Aurora i la Mariana. Les tres amb una relció molt especial i molt íntima amb la xocolatera. Una la roba, l’altra la trenca, l’altra la… Santos es mostra, un cop més, molt còmoda explorant la Barcelona del XIX. Època i ciutat que la fascina i que ja va treballar, amb un notable èxit, a Habitacions tancades.

Care Santos considera que la xocolata és un element molt important en la vida quotidiana de les persones i en destaca que sempre s’associa a bons moments. Ja sigui a les llaminadures de petit o als pecats d’adult.

Text: Joan López Escofet

Silvia Alcántara: “Encara noto la pudor que feien els tel·lers de garrot”

Silvia Alcántara: “Encara noto la pudor que feien els tel·lers de garrot”

El dijous 21 de novembre, la Llibreria Índex de Vilassar de Mar va portar a casa nostra l’escriptora Sílvia Alcántara, autora de l’exitosa Olor de Colònia. La novel.la, la primera que van publicar a l’autora de Puig-reig (tot i que era la tercera que havia escrit), es va convertir en tot un fenòmen a Catalunya. Amb un estil directe i senzill, l’autora va aconseguir que el seu retrat sobre les colònies industrials de casa nostra arribés a totes les llars. De fet, va aconseguir superar l’autor suec Stieg Larson col.locant-se primera en el llistat de més venuts en la nostra llengua. Diagonal TV i TV3 es van posar en contacte amb l’autora per tirar endavant una minisèrie que va ser un nou èxit.

Silvia: Hi ha algú, encara, a Catalunya que no conegui Olor de colònia. Quin és el discurs de presentació d’una obra tan exitosa?

Riu. Clar que hi ha gent que encara no la coneix. Però hi ha molta gent que l’ha llegit i, juntament amb la sèrie que van fer, es va convertir en un èxit. Estem tots molt contents.

Vostè s’ho podia imaginar tanta repercussió quan Edicions 1984 es va interessar pel seu escrit?

Ui no! Això era impossible. No m’ho imaginava ni jo ni el meu editor. Jo la vaig escriure perquè eren les meves vivències d’infància i adolescència. L’editor sí que estava content perquè deia que li recordava una època determinada. Com era de Manresa i també coneixia bé les colònies, doncs aquests dos factors van fer que es decidís. Però era impossible imaginar-se tot això!!!!

Com es digereix un èxit així?

Saps què passa? Riu. Jo ho havia escoltat a la Carmen Maura. Salvant les diferències, eh? Però ella va dir “M’ha arribat l’èxit quan tinc l’estòmac preparat per païr-ho”.  Vol dir que m’ha arribat en una edat en la qual una ja està una mica de tornada de tot. Si això em passa amb 30 anys, potser no m’aguantaria ni jo mateixa. Riu... Però als 65 anys, ho relativitzes més tot. Vas fent la teva vida, però és clar, hi ha coses que han canviat...

Vostè és, doncs, una jove promesa de 65 anys (Ric)

(Riu) Sí. Home, entrar a 700.000 cases de Catalunya... ha estat una explosió tremenda...

Tinc la sensació que Olor de colònia és una novel.la que va passar de boca a orella i que tothom en parli bé, amb carinyo...

Sobre colònies, i des del punt de vista dels treballadors i de ficció, no s’havia fet mai res. Hi havia molt material elaborat per historiadors que havia creat un bon coixí. Però el que explico jo, amb la meva imaginació i fruit de les meves vivències, toca per què tothom a Catalunya ha tingut algú, en el seu cercle d’amics o parents, que o ha viscut o ha treballat en una colònia; l’autèntic motor del teixit industrial català.

I la cirereta del pastís va arribar amb la sèrie emesa per TV3...

Imagina’t. Van poder gravar en els espais reals i, fins i tot, en el que havia estat el meu pis a la colònia. Els escenaris de la novel.la eren els escenaris que jo vaig viure de petita. Vaig nèixer a Puig-reig, però ben aviat els meus pares van anar a la colònia Vidal.

Al marge de l’estil directe i de la capacitat de descriure els personatges d’una manera molt colpidora, crec que el lector, quan s’encara a Olor de colònia, té la capacitat d’imaginar-se els escenaris, l’ambient...

Sí. Això m’ho han dit no només amb aquesta novel.la, sinó també amb les altres. Jo tinc la capacitat de posar-me molt a dins de la història, de crear atmosfera. Ho visc. Ho veig. En aquest cas, però, tinc l’afegitó d’haver-ho viscut de primera mà. Els espais els veig i descric el que veig.

Uns espais en els que et sent s molt còmode.A més, el director de la minisèrie de TV3 et va brindar l’oportunitat d’aparèixer a la petita pantalla fent un cameo, oi?

Juas, juas... Jo li ho vaig demanar. No sé pas si m’hi heu vist? Estic amb els tel.lers. El primer dia en el que la Cèlia entra a treballar, que és un moment molt important, doncs estic allà vestida d’època i teixint. Quan entra la Cèlia, em giro i el director em va fer un primer plà.

Què li va passar pel cap a vostè quan es va trobar en situació de rodatge?

Pensa que es va gravar en el mateix lloc. Ara és un museu. Però el primer dia que hi vaig entrar, vaig notar una cosa per dins... No t’ho pots ni imaginar. Hi havia aquells tel.lers de garrot, tel.lers en els quals jo hi havia treballat... La pudor dels tel.lers encara es conserva, era tan penetrant que encara es conserva. Em vaig emocionar.

Olor de colònia, i ho has dit per activa i per passiva, no és una novel.la autobiogràfica. Però repassant el paper de la Cèlia, em pregunto què hi ha de la Sílvia Alcántara en aquesta nena...

Jo ho he fet amb la perspectiva del temps. La Cèlia nena no és tan rebel com l’han fet a la pel.lícula, ni com l’he fet jo. La Cèlia nena, en aquells moments, era molt feliç. Molt. No tinc gaire a veure amb la Cèlia nena. Potser quan és més gran sí... Petrò hi ha molta gent que s’ho pensa. De fet, una amiga de la meva filla,li va arribar a preguntar si jo havia estripat el meu vestit de comunió!!!! Jo era tot el contrari. Era molt extrovertida. I això que a ella li fa vergonya confesar-se... Mare de Déu!! Jo era tot el contrari. Em passava el dia al confessionari parlant amb el capellà. Que si m’he barallat amb el meu germà, que si... El mossèn, quan em veia venir, ja em deia: “Sílvia, tens tots els pecats confessats. Ja pots marxar cap a casa”. (Riu).

Això és només un exemple. Però serveix per il·lustrar la diferència que hi ha entre ficció i realitat. De gran sí que em vaig rebelar. Però, de petita, en aquell moment era molt feliç. Però tota la canalla, en general, que èrem allà eh? Com que els nens no sabíem el perquè de res, doncs... Teníem el que teníem i ja estàvem contents.

La novel·la arrenca arrenca amb una primera escena molt colpidora...

La mort de l’Isidre me la vaig imaginar. Allà no va morir mai ningú! Tampoc es va calar foc. L’Isidre és l’eix de la novel.la. Ho vull remarcar per deixar clar que vaig escriure una ficció. Què hi ha de real? L’atmosfera. Les històries que hi ha a la novel·la són totes inventades. El que sí que et puc assegurar, és que les històries que apareixen no van passar mai. Com a mínim, en aquesta colònia. No sé si en altres. Jo vaig procurar ser molt curosa amb això. Volia que ningú que hagués viscut allà digués: “Estan explicant la meva vida”. Jo no hi tindria cap dret.

A què fa olor aquesta novel·la?

Fa una olor molt positiva. Però jo quan vaig posar olor, ho vaig fer amb tota la ironia. Volia que els lectors sentíssim pudors. Alguna olor, també. Però moltes pudors...

La Sílvia Alcántara segueix escrivint?

Sí. Sempre. Els personatges de les novel3les els interioritzo molt i els trobo molt a faltar. La primera vegada, vaig entrar en una crisi, perquè enyorava molt els personatges i em va venir molta angoixa. La solució va ser escriure una altra novel·la. Ara, acabo una obra i en començo una altra i així, aquest problema ja no el tinc.

Encara no és moment d’anunciar cap nova novel·la?

No. Què passa amb les novel.les? Com a mínim, en el meu cas, canvien constanment. En la que estic ara, ja fa quatre anys que hi estic treballant. Ara hi ha molt poques coses del que hi havia de bon començament. Per tant, no dic res perquè seria enganyar. Fins que no la tingui acabada i enllestida, no diré res... Quan sigui el moment, ja començaré a donar pistes...

Ets una enamorada de la constància. Sempre ho has dit. Quina és la teva metodologia de treball?

Em llevo a les sis del matí. Dutxa, cafè amb llet i de cara a la barraca. Treballo a casa, tres o quatre hores. Després ja no, perquè segueixo donant classes d’escriptura a Terrassa i les correccions em comporten molt feina. A més, si puc, faig una escapada a veure les nétes. I a picar pedra.

Text: Joan López Escofet

Lectures Nocturnes de Haikus i fragments

Avui al matí Eleine Etxarte  ha presentat Vilassar Ràdio  l'activitat cultural de "Lectures nocturnes de haikus i fragments de literatura Japonesa" emmarcada dins la Nit de Comerç de Vilassar de Mar.

El dissabte 28 de Setembre el carrer Miquel Borotau és vesteix de Japó, amb moltes activitats pensades per totes les edats, organitzat per els comerços del carrer.

 Des de la llibreria Index convidem a tots els amants de la cultura Japonesa, i als que encara no ho són a gaudir de una nit molt especial. Animem a tothom a compartir l'amor per la literatura llegint autors japonesos.

No és necessari ser un expert per venir a llegir Haikus o fragments , només ens cal que vingueu amb entusiasme a fer una activitat junts, res millor que llegir a la llum de la lluna.

Us esperem el dissabte, Benvinguts al Japó!

Gràcies / Arigatô

Entrevista a Damià del Clot, autor de "Catalunya sentenciada"

La sentència del Tribunal Constitucional també ha servit perquè Catalunya deixi el lliri i agafi l’escut”

La Llibreria Index de Vilassar de Mar, en la seva intensa campanya de difusió cultural a la nostra vila, proposa, per aquest divendres 28 de juny a les 20.00h del vespre a la Sala Mossèn Josep Maria Galvany, la presentació del llibre Catalunya Sentenciada. Un treball acurat de l’advocat i exregidor d’ERC de Vilassar de Mar, Damià del Clot, que profunditza en un periode cabdal de la nostra història més recent. Un tram bàsic per entendre l’actual situació política. L’assaig fa un exhaustiu repàs al procès de reforma de l’Estatut de Catalunya i ho analitza des de tots els angles.

Catalunya està sentenciada?

Catalunya està sentenciada. L’any 2010 va rebre una sentència per acabar amb la seva aspiració de tenir un major autogovern propulsat a travès de la reforma del marc estatutari. Catalunya va engegar un procediment legal i va rebre una estocada en forma de sentència del Tribunal Constitucional que és la que hi ha i és el que està provocant tots aquests esdeveniments amb la llengua, amb el concepte nació, amb el de sobirania...

Diries que els catalans acostumem a anar amb el lliri a la mà?

Sí. En el passat sempre hi hem anat. De fet, el llibre analitza també els altres processos dels Estatuts del 32 i del 79 i altres projectes fallits. Sempre hem anat amb el lliri a la mà. Sempre hem rebut la darrera estocada. Ara, en canvi, s’està plantejant el dret a decidir. Una circumstància que significa que hem abandonat el lliri i ens hem posat l’escut.  Per rebre-les i poder dir la nostra.

Hi ha una dita que diu que els catalans de les pedres en fem pans. Creus que amb la sotregada de l’Estatut es van posar les bases pels esdeveniments sobiranistes d’avui?

Aquesta sentència ho canvia tot. En cap Estat d’Europa mai s’havia sacsejat, d’aquesta manera, la voluntat del poble, sotmesa al referèndum, amputant la seva voluntat. La sentència ha valgut la pena perquè ens hem donat compte, fins i tot els més reacis com Convergència i Unió o Iniciativa per Catalunya, que ja no hi ha res a fer. O ens plantegem un repte polític on la culminació vingui de Catalunya o no hi ha res a fer, perquè ja sabem que de l’Estat espanyol no podem pas rebre res. Pactar amb l’Estat espanyol no ens serveix per a res.

Aleshores...

A partir de la sentència ens plantem a Madrid i diem: “Senyors. Us plantegem una dicotomia. O sí o no. Volem la independència. Ens la doneu o la sotmetem a referèndum?” Res de negociar competències, res de plantejar noves reformes. Que siguin els ciutadans de Catalunya els qui decideixin. S’ha acabat decidir si la definició de nació ha d’anar en un preámbul sense força jurídica... Ara la voluntat és independència o no. Per això el procediment estatutari ha valgut la pena. No s’ha aconseguit el que es volia. D’acord. Però s’ha creat una consciència al poble en les dues darreres grans manifestacions que s’han fet. I es va veure a la del 10-J de 2010 i a la de l’11-S de 2012. La gran majoria dels ciutadans de Catalunya han pres consciència.

Un llibre que es pot llegir en tres parts ben diferenciades.

Sí. Es pot llegir com un assaig polític, com un tractat jurídic, com un llibre d’història, com petites biografies dels personatges protagonistes. Però sí. Hi hauria tres parts molt diferenciades.

La primera part seria el gran tronc, l’eix, que és la reforma estatutària. Va des de l’any 2003, quan Zapatero, en un míting del PSC, pronuncia aquella famosa frase de l’”apoyaré la reforma que salga del Parlamento de Catalunya” i acaba amb la sentència del Tribunal Constitucional.

La segona fase seria la lesgilatura més curta de la història de Catalunya que va des de la sentència fins el pacte fiscal. És a dir, quan al president Mas li tanquen la porta. I, finalment, la nova estapa en la qual ens trobem. La reivindicació ja no és “anem a negociar un nou estatut o noves competències”. Ara és una situació amb molta més potència política. És un enfronatmetn de legitimitats. És una topada de trens. O continuem formant part de l’Estat espanyol, ens conformem en ser una comunitat autònoma més amb les retallades competencials que comportin o ens presentem davant el món com un estat propi.

Creus que l’amenaça de la indepència és només un prova de força per negociar un millor pacte fiscal?

Crec que, ara mateix, difícilment el poble de Catalunya entendria que amb un pacte fiscal en tenim prou. Els catalans han entès que la millor manera d’autogestionar-nos és governant nosaltres mateixos els nostres propis recursos. Pensa que, cada any, surten 16.000 milions d’euros (el rescat de Portugal) i no tornen. Un any no passa res, però en 30 anys és una sagnia que ningú ho suporta. La independència de Catalunya se centrava abans en criteris lingüístics i culturals. Cada vegada més, però, té més i més força la independència econòmica. La gent comença a entendre que el cafè per a tothom va servir per consolidar un estat del benestar, però que, per fer-lo funcionar, es necessiten uns mecanismes d’Estat.

Fa uns mesos, a Vilassar de Mar, la Llibreria Index també va portar el president Jordi Pujol que va presentar el seu llibre. Jo li vaig preguntar quines coses havia fet (o no havia fet) en el seu moment i ara se’n penedia. Em va contestar, probablement, que la Transició no es va fer de la millor manera i, potser, tampoc la reforma de l’Estatut. I això que ell va donar-hi suport.

L’any 1999, i jo ho cito en el llibre, en Carod-Rovira li pregunta: “president: vostè molt reformar l’Estatut?” I el president Pujol no va contestar. Ell és un home prudent i sap que el PP està governant amb una gran majoria a Espanya i CiU governa a Catalunya amb suporta puntuals d’ERC i del PP. Ell no s’atreveix a la reforma i no té clar que en el context social i polític de Catalunya fos el moment de tirar-ho endavant. El tripartit, en canvi, ja ho va portar en el seu frontispici electoral. El PSOE ja li anava bé perquè podria emprar l’arma catalana per atacar el PP ja que res feia suposar que en Zapatero governaria. En canvi, els atemptats de l’11 de març de Madrid van canviar les tornes i el PSOE va pujar al Govern i va haver de lluitar amb la reforma estatutària...

Repassant el llibre de Catalunya sentenciada, te n’adones que no ha passat pas tan temps dels fets i tots els protagonistes polítics ja no són en primera línia...

És un periode relativament curt, però ha deixat molts cadàvers polítics pel camí. Excepte un: el president Mas. Els tres líders del tripartit ja no hi són: el president Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. Qui cuina el pacte és el Jose Montilla i Joan Puigcercós. Que tampoc hi són. Ha estat una autèntica batalla campal. Ara, el principal damnificat és el Tribunal Constitucional. Ha quedat totalment desprestigiat.

És un cadàver que segueix i segueix...

El seu desprestigi és bestial. En el seu moment, fins i tot la seva pròpia presidenta, Maria Emilia Casas, va instar al Govern a renovar-lo a fer alguna cosa per rentar-li la cara i donar una nova imatge. La banda espanyola més rància i la banda espanyola més progressista discutint i barallant-se...

En tot el procés estatutari algú li va fer el llit a algú?

Sí. I tant!! En el llibre ho dic. Es el famós pacte de la Moncloa entre l’ara president Mas i Zapatero. En Joan Ridao ho assenyala. Aquell pacte té tes actes. Primer, pactar un Estatut a la baixa, segon expulsar eERC del Govern i que Pasqual Maragall no es torni a presentar mai més. De fet, Felip Puig, anys després, reconeix que en aquell pacte hi havien aquests tres esglaons. L’Estatut era una autèntica arma de destrucció massiva.

Text: Joan López Escofet col·laborador Vilassar Ràdio

Presentació del llibre "L'aire que respires" de Care Santos a l'ateneu Vilassanès.

Ahir al vespre, els lectors vilassarencs van poder gaudir d'una escriptora com Care Santos, molt propera i apassionada,que ens va regalar una presentació molt personal, amb una llegida magnífica de fragments a tres bandes, per la Care Santos, Raquel Picolo escriptora i Pepi Bruguera. L'autora va estar contenta de que els lectors li demanessin que signes els seus llibres, i nosaltres també de poder portar-la a Vilassar de Mar.