La sentència del Tribunal Constitucional també ha servit perquè Catalunya deixi el lliri i agafi l’escut”
La Llibreria Index de Vilassar de Mar, en la seva intensa campanya de difusió cultural a la nostra vila, proposa, per aquest divendres 28 de juny a les 20.00h del vespre a la Sala Mossèn Josep Maria Galvany, la presentació del llibre Catalunya Sentenciada. Un treball acurat de l’advocat i exregidor d’ERC de Vilassar de Mar, Damià del Clot, que profunditza en un periode cabdal de la nostra història més recent. Un tram bàsic per entendre l’actual situació política. L’assaig fa un exhaustiu repàs al procès de reforma de l’Estatut de Catalunya i ho analitza des de tots els angles.
Catalunya està sentenciada?
Catalunya està sentenciada. L’any 2010 va rebre una sentència per acabar amb la seva aspiració de tenir un major autogovern propulsat a travès de la reforma del marc estatutari. Catalunya va engegar un procediment legal i va rebre una estocada en forma de sentència del Tribunal Constitucional que és la que hi ha i és el que està provocant tots aquests esdeveniments amb la llengua, amb el concepte nació, amb el de sobirania...
Diries que els catalans acostumem a anar amb el lliri a la mà?
Sí. En el passat sempre hi hem anat. De fet, el llibre analitza també els altres processos dels Estatuts del 32 i del 79 i altres projectes fallits. Sempre hem anat amb el lliri a la mà. Sempre hem rebut la darrera estocada. Ara, en canvi, s’està plantejant el dret a decidir. Una circumstància que significa que hem abandonat el lliri i ens hem posat l’escut. Per rebre-les i poder dir la nostra.
Hi ha una dita que diu que els catalans de les pedres en fem pans. Creus que amb la sotregada de l’Estatut es van posar les bases pels esdeveniments sobiranistes d’avui?
Aquesta sentència ho canvia tot. En cap Estat d’Europa mai s’havia sacsejat, d’aquesta manera, la voluntat del poble, sotmesa al referèndum, amputant la seva voluntat. La sentència ha valgut la pena perquè ens hem donat compte, fins i tot els més reacis com Convergència i Unió o Iniciativa per Catalunya, que ja no hi ha res a fer. O ens plantegem un repte polític on la culminació vingui de Catalunya o no hi ha res a fer, perquè ja sabem que de l’Estat espanyol no podem pas rebre res. Pactar amb l’Estat espanyol no ens serveix per a res.
Aleshores...
A partir de la sentència ens plantem a Madrid i diem: “Senyors. Us plantegem una dicotomia. O sí o no. Volem la independència. Ens la doneu o la sotmetem a referèndum?” Res de negociar competències, res de plantejar noves reformes. Que siguin els ciutadans de Catalunya els qui decideixin. S’ha acabat decidir si la definició de nació ha d’anar en un preámbul sense força jurídica... Ara la voluntat és independència o no. Per això el procediment estatutari ha valgut la pena. No s’ha aconseguit el que es volia. D’acord. Però s’ha creat una consciència al poble en les dues darreres grans manifestacions que s’han fet. I es va veure a la del 10-J de 2010 i a la de l’11-S de 2012. La gran majoria dels ciutadans de Catalunya han pres consciència.
Un llibre que es pot llegir en tres parts ben diferenciades.
Sí. Es pot llegir com un assaig polític, com un tractat jurídic, com un llibre d’història, com petites biografies dels personatges protagonistes. Però sí. Hi hauria tres parts molt diferenciades.
La primera part seria el gran tronc, l’eix, que és la reforma estatutària. Va des de l’any 2003, quan Zapatero, en un míting del PSC, pronuncia aquella famosa frase de l’”apoyaré la reforma que salga del Parlamento de Catalunya” i acaba amb la sentència del Tribunal Constitucional.
La segona fase seria la lesgilatura més curta de la història de Catalunya que va des de la sentència fins el pacte fiscal. És a dir, quan al president Mas li tanquen la porta. I, finalment, la nova estapa en la qual ens trobem. La reivindicació ja no és “anem a negociar un nou estatut o noves competències”. Ara és una situació amb molta més potència política. És un enfronatmetn de legitimitats. És una topada de trens. O continuem formant part de l’Estat espanyol, ens conformem en ser una comunitat autònoma més amb les retallades competencials que comportin o ens presentem davant el món com un estat propi.
Creus que l’amenaça de la indepència és només un prova de força per negociar un millor pacte fiscal?
Crec que, ara mateix, difícilment el poble de Catalunya entendria que amb un pacte fiscal en tenim prou. Els catalans han entès que la millor manera d’autogestionar-nos és governant nosaltres mateixos els nostres propis recursos. Pensa que, cada any, surten 16.000 milions d’euros (el rescat de Portugal) i no tornen. Un any no passa res, però en 30 anys és una sagnia que ningú ho suporta. La independència de Catalunya se centrava abans en criteris lingüístics i culturals. Cada vegada més, però, té més i més força la independència econòmica. La gent comença a entendre que el cafè per a tothom va servir per consolidar un estat del benestar, però que, per fer-lo funcionar, es necessiten uns mecanismes d’Estat.
Fa uns mesos, a Vilassar de Mar, la Llibreria Index també va portar el president Jordi Pujol que va presentar el seu llibre. Jo li vaig preguntar quines coses havia fet (o no havia fet) en el seu moment i ara se’n penedia. Em va contestar, probablement, que la Transició no es va fer de la millor manera i, potser, tampoc la reforma de l’Estatut. I això que ell va donar-hi suport.
L’any 1999, i jo ho cito en el llibre, en Carod-Rovira li pregunta: “president: vostè molt reformar l’Estatut?” I el president Pujol no va contestar. Ell és un home prudent i sap que el PP està governant amb una gran majoria a Espanya i CiU governa a Catalunya amb suporta puntuals d’ERC i del PP. Ell no s’atreveix a la reforma i no té clar que en el context social i polític de Catalunya fos el moment de tirar-ho endavant. El tripartit, en canvi, ja ho va portar en el seu frontispici electoral. El PSOE ja li anava bé perquè podria emprar l’arma catalana per atacar el PP ja que res feia suposar que en Zapatero governaria. En canvi, els atemptats de l’11 de març de Madrid van canviar les tornes i el PSOE va pujar al Govern i va haver de lluitar amb la reforma estatutària...
Repassant el llibre de Catalunya sentenciada, te n’adones que no ha passat pas tan temps dels fets i tots els protagonistes polítics ja no són en primera línia...
És un periode relativament curt, però ha deixat molts cadàvers polítics pel camí. Excepte un: el president Mas. Els tres líders del tripartit ja no hi són: el president Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. Qui cuina el pacte és el Jose Montilla i Joan Puigcercós. Que tampoc hi són. Ha estat una autèntica batalla campal. Ara, el principal damnificat és el Tribunal Constitucional. Ha quedat totalment desprestigiat.
És un cadàver que segueix i segueix...
El seu desprestigi és bestial. En el seu moment, fins i tot la seva pròpia presidenta, Maria Emilia Casas, va instar al Govern a renovar-lo a fer alguna cosa per rentar-li la cara i donar una nova imatge. La banda espanyola més rància i la banda espanyola més progressista discutint i barallant-se...
En tot el procés estatutari algú li va fer el llit a algú?
Sí. I tant!! En el llibre ho dic. Es el famós pacte de la Moncloa entre l’ara president Mas i Zapatero. En Joan Ridao ho assenyala. Aquell pacte té tes actes. Primer, pactar un Estatut a la baixa, segon expulsar eERC del Govern i que Pasqual Maragall no es torni a presentar mai més. De fet, Felip Puig, anys després, reconeix que en aquell pacte hi havien aquests tres esglaons. L’Estatut era una autèntica arma de destrucció massiva.
Text: Joan López Escofet col·laborador Vilassar Ràdio
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada