El club de lectura del final de tu vida. Will Schwalbe

Quin llibre estàs llegint?

El club de lectura del final de tu vida

Will Schwalbe

384 pàgines

En castellà: RBA

Una proposta molt interessant ens planteja Will Schwalbe en el seu debut literari. L’autor s’endinsa en un univers de propostes literàries de les quals n’extreu el suc com qui es prepara un còctel de fruites sense alcohol. S’hi troba còmode i cavalca sobre els llibres que l’han marcat per tal de beure-se’n les vitamines per encarar uns moments molt delicats tant a nivell individual com familiar. 

Retrata el darrer any i mig de vida de la seva mare que, afectada per un càncer de pàncrees letal, comparteix amb el propi Schwalbe llargues i tedioses sessions de quimioteràpia, que es converteixen en improvisats club de lectura. Uns clubs, per cert, típics i habituals en el món anglosaxó on El club de lectura del final de tu vida està arrasant.

“Què estàs llegint?” és la pregunta que li planteja el fill a la mare en la primera visita que fan a l’hospital oncològic Memorial Sloan-Kettering. A partir d’aquí, una enorme llista de llibres es van exprimint al llarg de l’obra. Desfilant una rera l’altre unides per un fil invisible de complicitat que passa d’allò més bé. 

Mare i fill comparteixen sensacions i vivències i, al mateix temps que el lector, es van descobrint coses l’un de l’altre. El propi Schwalbe ens retrata una mare autènticament idolatrada i que, sincerament, frega l’exageració més religiosa. Una dona amb totes les virtuds que es resisteix a apagar-se com una espelma i que segueix sent el pal de paller d’una família erudita i cultural amb les preceptives pinzellades d’homosexualitat cool. Al pare, per cert, ni se’n sap res; ni se l’espera.

Mare i fill, entre quimio i quimio, reflexionen al voltant d’universos literaris tan estranys (i aparentment oposats) com Lewis Carrol, Roberto Bolaño, Charles Dickens, Scott Fitzegarld, Thomas Mann o Tolkien. Com a resultat, una biografia força recomanable. Una proposta que busca que el lector reflexioni sobre com es relaciona amb els llibres, què n’apren, què en pot trobar i que, de passada, valori com es tractaven segons quins temes en una època i en una altra de posterior. La relació entre mare i fill també vol ser un anàlisi sobre el canvi generacional d’una mare hiperactiva que, afortunadament, fuig de sentimentalismes barats i llàgrima fàcil.

El club de lectura del final de tu vida sap retratar molt i molt bé els tediosos moments de tot familiar que vetlla un malalt en dependències o habitacions d’un hospital. Moments avorrits, pesats i no faltats d’una cert endormiscament. Per això, mare i fill, funden aquest especial club de lectura. Una trobada en la qual el lector podrà pensar, conscient del final de la seva vida cronometrat pels metges, si seria capaç de llegir tots els llibres que té pendents, si en cas de triar el darrer llibre apostaria per una peça de profunda reflexió i ben seriosa o si, en canvi, s’inclinaria per una obra més lleugera i divertida.

Què estàs llegint? 

Text:Joan López Escofet

Presentació del llibre "L'aire que respires" de Care Santos a l'ateneu Vilassanès.

Ahir al vespre, els lectors vilassarencs van poder gaudir d'una escriptora com Care Santos, molt propera i apassionada,que ens va regalar una presentació molt personal, amb una llegida magnífica de fragments a tres bandes, per la Care Santos, Raquel Picolo escriptora i Pepi Bruguera. L'autora va estar contenta de que els lectors li demanessin que signes els seus llibres, i nosaltres també de poder portar-la a Vilassar de Mar.

Entrevista a Care Santos, autora del llibre "L'aire que respires " de l'editorial Planeta

"LES NOVEL·LES HISTÒRIQUES FETES PER DONES INCIDEIXEN MÉS EN EL QUE PASSA PORTES ENDINS, MÉS QUE NO PAS EN LES GRANS GESTES"

El proper divendres 22 de març, la Llibreria Índex de Vilassar de Mar té el plaer de presentar l'escriptora mataronina Care Santos. L'autora del llibre “L'aire que respires” serà a l'Ateneu per explicar-nos les línies mestres d'una novel·la que s'està convertint en una de les pedres angulars de cara al proper Sant Jordi 2013.

La Care ens rep a casa seva i va repassant els ingredients d'una obra literària molt rodona, que té com a eix la Barcelona napoleònica, i la desamortització de Mendizábal. 

La novel·la destil·la molt amor vers els llibres...

C.S : Sí molt. És una passió gens literaturitzada. És una passió molt personal. Jo convisc amb l'amor als llibres i d'aquesta mena de llibres que parlo a la novel·la. Jo penso que els llibres són els protagonistes reals i els personatges de carns i óssos hi ha apareixen perquè han tingut alguna mena de contacte amb aquests llibres.

Tu sovint dius que escrius per acumulació. Què hem acumulat aquí?

C.S : Buf. He acumulat molta informació. Tanta, que fixa't... A vegades, em costava a mi mateixa pensar on havia de començar la novel·la. Sobretot els arguments que no són gaire fàcils. Per exemple, la passió per les llibreries de vell és una cosa que em ve de molt enrere quan ja hi anava amb el meu pare. I jo era tan petita que pensava que eren llocs plens de llibres vells, no antics. No m'agradava gens, i el meu pare regatejava, i amb mi em feia vergonya. Fins que vas creixent i, de cop i volta, fas el mateix que feia el teu pare. Ara sóc jo la que regatejo, miro els llibres antics. Algunes d'aquestes dèries venen de molt enrere.

Què hi ha de Care Santos a L'aire que respires?

C.S : Molt. Però no el molt que la gent es pot pensar d'entrada. Hi ha un personatge que pot donar peu a pensar que sóc jo. Però és tan jo com molts altres que estan més dissimulats. En aquest sentit la novel·la és una cuirassa important...

Parles de Carlota Guillot?

C.S : No. Em refereixo a la Virgínia. A l'amiga escriptora de la Virgínia. La Virgína és una advocada que li va malament i acaba heretant la llibreria del seu pare i té una amiga escriptora que va estudiar Dret amb ella (com jo). Molta gent que em coneix es pensa que jo sóc aquesta amiga (un personatge que no té nom en tota la novel·la) fins que arriba un moment que aquesta noia arriba a una escena una mica escabrosa amb un llibreter i tothom es queda molt sobtat. Tothom es queda molt parat i no saben si preguntar-me si jo faig aquestes coses a les rebotigues de les llibreries. Els novel·listes fem trampes i aixo s'ha de saber (Riures)

Et deia de la Carlota perquè penso que és un personatge molt complert. Tot i que no deixa de ser estrany una dona il·lustrada i llegida en aquella època...

C.S : Pot ser. Jo no sóc una nena bé... efectivament és un personatge estrany dins de la novel·la perquè ha pogut aprendre, és il·lustrada i sap llegir i això ja la converteix en una rara avis dins del panorama de els dones del moment. La Carlota potser que tingui coses meves, però és un homenatge a la literatura del XIX. A la literatura del Romanticisme. Hi ha qui l'ha comparada amb un Comte de Montecrist a la femenina. I això m'agrada.

A L'aire que respires hi ha molt de romanticisme. Però romanticisme alemany, negre i no pas del color rosa inventat per Walt Disney...

C.S : Sí això és bo d'aclarir-ho. Jo parlo de romanticisme com a moviment estètic. A Catalunya va arribar tard. Aquí es va viure d'una altra manera. Es coneix com a Renaixença. És un moment en el qual comencem a posar valor a les nostres coses: reneix l'ús de la llengua catalana, tornem a fer cas al nostre patrimoni... A la resta d'Espanya és el moment de poetes molt exaltats. És un moviment que a Espanya va donar periodistes i poetes. Sí que hi ha molt homenatge al romanticisme alemany i anglès perquè jo vaig créixer amb ells...

Larra. “El pobrecito hablador”...

C.S : Larra. Ui… Larra. Larra és molt reivindicable. Larra era un paio absolutament modern que va escriure unes cròniques que llegides avui no només aguanten i molt sinó que són plenament vigents. És l'Espanya del “vuelva usted mañana”.

Que tu en parles...

C.S : És que segueix passant. El món que criticava Larra és vigent

La veritat és que es tracta d'una novel·la ambientada en la Barcelona napoleònica, però pots reconèixer situacions de fa 200
 anys.

C.S : Sí. Jo crec que és una novel·la que parla del poder. Del poder corrupte. Jo hi crec molt poc en el poder i penso que es nota en les coses que escric. Penso que el poder és corrupte i que tothom qui en té ho és. Només cal arribar al poder i tastar aquesta corrupció de la que ara n'anem tan plens. Però no només passa en aquest aspecte, també si analitzem el moment polític. Penso que la versió castellana de la novel·la farà pensar a més d'un. Ja parlàvem d'independència, de problemes amb Madrid, ja hi havia intents federalistes i problemes amb l'encaix amb Espanya. El lector potser hi podrà veure les queixes de Catalunya amb una legitimitat diferent després de veure que estem igual fa 300 anys.

Una novel·la molt documentada. Penso que saps trobar el punt just per no cansar el lector amb informació excessiva i densa...

C.S : Procuro tenir-ho molt present. Quan treballo moc una quantitat d'informació brutal. Em vaig fer una fotografia amb la pila de documents i llibres que consultava i era més alta que jo. Penso que quan llegeixes una novel·la històrica no vols pas que l'autor t'empastifi amb una colla de dissertacions per demostrar-te tot el que en sap. Has de procurar que el saps ho notin els experts, amb una cita, un detall... però no avorrir. Les gran parrafades històriques poden fer mal a la novel·la. 

De la teva mà descobrim coses molt interessants com la gran quantitat de convents que hi havia a les Rambles 

C.S : És sorprenent. És una imatge de 200 anys, però 200 anys no són res per a la història. Hem perdut la memòria històrica d'aquest moment. D'en Napoleó només ens queden quatre cançonetes infantils en el nostre imaginari. Jo era la primera sorpresa. Mentre em documentava em quedava parada de l'existència d'una Rambla tan religiosa. Quan sortia de documentar-me de la Biblioteca de Catalunya, només veia el que hi havia feia 200 anys. Arribava a la plaça de Catalunya i em deia "ja ha travessat les muralles". Em mirava Barcelona no amb els ulls d'avui sinó amb els que tenia jo al cap. Si aquest efecte es tradueix al lector, ho trobo fantàstic.

La novel·la història sembla que hagi estat un gènere exclusiu per a escriptors masculins. Representes una nova fornada?

C.S : Jo no vull liderar res. L'altre dia parlava amb un especialista de novel·la històrica que em deia que els homes tendeixen a escriure novel·les posant èmfasi en la gran història. Penso que se senten com importants escrivint les grans gestes. En canvi, les novel·les escrites per dones incideixen en la intrahistòria. En el que passava de portes endins. Fent arqueologia de les emocions. Preguntar-se com afectaven a la gent els grans canvis que es produïen. A mi, la gran història, només m'interessa perquè necessito una ambientació i ser fidel a allò que vull retratar. Però a mi no m'interessa explicar les batalles de Napoleó a Barcelona sinó com aquestes batalles van afectar els barcelonins. I a la gent de totes les classes socials.

Especialment a les dones?

C.S : Els meus personatges tendeixen a ser dones perquè jo ho sóc i m'és més fàcil posar-me a la seva pell. 

S'ha escrit molt sobre Barcelona, però l'època que tu novel·litzes no s'havia tocat massa.

C.S : Per un novel·lista això és fantàstic. És un regal. Et trobes de cop i volta una època fantàstica, amb uns personatges que ells sols ja semblen que siguin de ficció. És irresistible. Et venen temptacions d'escriure. Queden moltes coses per explicar, encara, de Barcelona.

Entrevista realitzada per Joan López Escofet, periodista i col·laborador a Vilassar Ràdio.
"La novel.la farà pensar més d'un: fa 300 anys ja es parlava d'independència, federalisme i de l'encaix de Catalunya amb Espanya".

"Ja parlàvem d'independència, de problemes amb Madrid, ja hi havia intents federalistes i problemes amb l'encaix amb Espanya. El lector potser hi podrà veure les queixes de Catalunya amb una legitimitat diferent després de veure que estem igual fa 300 anys". 

Care Santos

Exposició Arxiu Bolaño 1977-2003

Atreveix a endinsar-te en els codis descarnats de l’univers Bolaño

Exposició al CCCB

Lletra petita i atepeïda, caligrafia rodona i acurada, muntanyes de quaderns,papers,llibretes, documents, poesies, contes inèdits... Tot això és el que ens ofereix l’exposició Arxiu Bolaño 1977-2003 que serà al CCCB des d’aquest mes de març i fins el 30 de juny de 2013. 

La mostra, inèdita i plantejada com un joc detectivesc, recopila, de la mà de la xicota de l’escriptor i poeta xilè Roberto Bolaño bona part de la producció (molta encara per classificar) d’aquest veritable geni de la literatura contemporània mort a Barcelona ara fa una dècada.

Grum, rentaplats, venedor, vigilant nocturn d’un pàrking de Castelldefels... Aquests van ser algunes de les feienes que Bolaño va realitzar per Catalunya mentre configurava el seu poderós univers literari. 

Barcelona, Girona i Blanes, llocs en els quals va residir, tenen un pes específic molt important en l’obra d‘aquest poeta infrarrealista que deriva en un narrador bohemi, descarnat, dur i ressec com els paisatges amb els que esquitxa les novel·les que produïa. Paisatges agres com els deserts infernals d’un Mèxic que el va acollir quan va fugir del seu Xile natal després del cop d’Estat d’Augusto Pinochet.

Va tenir una immensa capacitat creativa, abans de morir d’una insuficiència hepàtica a l’hospital barceloní de la Vall d’Hebron. Creador del seu propi univers, dels seus propis codis, incansable a l’hora de denunciar les situacions de violencia sangonosa vers les dones, el CCCB té la valentia de proposar una acurada revisió d’un dels genis de les postres del segle XX.

Animem a donar un pas valent i a eixamplar horitzons en el camp de la lectura. Visitar l’exposició pot ser un bon punt d’arrencada per explorar algunes de les obres de Bolaño que ben aviat seran a la Llibreria Índex preparades per a la seva revisió. Es recomanen Putas asesinas, la inacabada2666 (per a molts considerada el seu zènit), Detectives Salvajes o el Tercer Reich.

No serà difícil trobar elements del dadaísme amb el qual va combregar en la seva etapa primerenca de poeta que va anar maquillant abans d’arrossegar-se pels carrers més sòrdis i els escenaris nocturs de Mèxic.

El CCCB proposa una mostra amb vuit documentals, entrevistes interactives i muntanyes de manuscrits, fotos, llibres de la biblioteca personal de l’autor, cedés, cintes i correspondència privada. Moment idoni per apropar-se a aquest fenòmen nascut a Xile, que es va formar a Mèxic i que va produir la major part de la seva obra a Catalunya. De fet, Bolaño es considerava “molt català” i encara es recorden les columnes setmanals d’opinió que es publicaven al Diari de Girona. Roberto Bolaño, s’està convertint en un déu emergent als EUA i, de fet, l’exposició barcelonina volarà a Nova York per instal·lar-s’hi a la tardor.

Exposicions CCCB c/Montalegre, 5 Barcelona 08001

Licantropia. Carles Terès

Explorar l’animal que portem dins tot parlant amb accent de la Franja

Licantropia

Carles Terès

248 pàgines

En català: Edicions 1984

Licantropia és la primera novel·la de l’escriptor Carles Terès amb la qual ha guanyat el premi Guillem Nicolau de 2011. No es pot demanar més, doncs, al debut literari d’aquest disenyador gràfic que havia cultivat el relat curt abans d’endinsar-se en aquesta obra en la qual el català de la Franja té tan pes com els protagonistes.

És l’hivern de 1759 quan un capellà visita, cavalcant en el seu ase, les resseques terres de l’Alt Matarranya aturant-se de mas en mas per portar la paraula de Déu. L’amenaça latent del llop apareix com un fantasma en aquest pròleg amb regust a novel·la gòtica a l’ús. Segles després, en Llorenç pateix les mateixes sensacions que el mossèn quan explora els mateixos paisatges. 

Terès proposa un joc en el que, potser, res és el que sembla. Una juguesca encaminada a valorar els propis i íntimis límits del personatges. Especialment ben treballat és el protagonista que exhibeix una capacitat d’adaptació al medi i a les circumstàncies interiors gairebé camaleònica. A vegades, cal revisar si la felictat que hom creu tenir al seu abast és realment complerta i si la descoberta d’una part fosca pot alterar o no el tarannà habitual. El missatge de Terès és que les obscuritats personals no tenen perquè ser dolentes. O ho seran si tu ho permets. Explorem, doncs, aquest substrat animal que sempre hi ha a les societats i als individus. I que sorgeix poc o molt.

El lector i el protagonista seran còmplices a l’hora de descobrir el què està passant  en un poble allunyat de la mà de Déu. Lluita de superació, a vegades individual, la licantropia no deixa de ser una excusa per preguntar-nos quins són els nostres àmbits més foscos i com podriem reaccionar si aquests ens tenallen. L’acció passa a la població ficticia de la Pobla de Llobosa que no és més que Torredarques.

Carles Terès serà, malauradament, el darrer guanyador del premi Guillem Nicolau que atorgava el Govern aragonès i que ha quedat suprimit per manca de fons.

El gran concurso de la caca

El gran concurso de la caca

Text i il·lustracions: Guido Van Genechten

Editorial SM

A partir de 2 anys

Tots sabem com els agrada als nens els temes escatològics, no conec cap nen sobre la capa de la terra que no li diverteixi aquest tema. Ells tracten aquest tema amb una espontaneïtat pròpia de l’edat, i  es diverteixen  dient  la paraula caca o pet furtivament, o cridant-la de manera repetitiva, esperant la inevitable reacció dels adults, com una petita provocació encantadora.

Doncs aquesta història és tot el contrari, aquí és parla amb total naturalitat, de una cosa que tots fem , la caca, una cosa tant natural i quotidiana. En aquest conte s’explica com el rei Pedorro organitza una peculiar convocatòria, un concurs de caca en tota regla per premiar la millor i  la més ben  presentada, i  és el rei el que decidirà el guanyador. Ja us podeu imaginar que tots els animals s’afanyen a inscriure’s, i presenten tots cofois, autèntiques creacions escatològiques que sorprendran al Rei Pedorro.

Encara que us sembli que aquesta història és simple, guarda un missatge amagat que ens ensenya que, no per ser el més gros, has de ser el millor, sinó que, amb la voluntat i l’esforç de fer les coses especials i amb il·lusió, ens dóna un valor afegit, i és per això que aquest conte ens ha captivat.

Quan comences el llibre ja et fa aixecar un petit arc als teus llavis, però a mida que avances,no hi ha pàgina sense rialla, no pots parar de riure, aquest llibre és simplement hilarant!

Text: Blanca Ros Solé

Il·lustracions acurades*

Missatge*

Divertit*

Original*

Escenari natural

Animals*

Sentiments

Hàbits

Valors i convivència*

Aprenentatge de coneixements

Lletra manuscrita

Lletra Majúscula

Lletra imprenta*

Enquadernació acurada*

Tres gallines i un paó

Tres gallines i un paó

Escrit per Lester L. Laminack

Il·lustrat per Henry Cole

Editorial Juventud

A partir de 4 anys

Un divertida història de tres gallines envejoses,  per l’arribada d’un paó a la granja on viuen. Fins aquell moment la granja era un lloc pròsper i tranquil.

A les gallines no els agrada gens que el nouvingut rebi tota l’atenció, mentre elles treballen durament, el paó s’estarrufa d'allò més,  i els cotxes que passen per la carretera s’aturen bocabadats veien la seva tornassolada cua desplegada.

El gos  de la granja proposa un canvi de feina a les gallines i al paó. A partir d’aquí les gallines es guarneixen amb collarets per cridar l’atenció que han perdut, posant-se ben visibles als marges de la carretera, però ningú no s’atura. Aquest conte ens explica que quan tothom fa la seva feina ben feta, no cal envejar la dels altres, perquè encara que no ho sembli, totes les feines són  importants.

Text: Pepi Bruguera i Carbonell

Il·lustracions acurades*

Missatge*

Divertit*

Original*

Escenari natural

Animals*

Sentiments

Hàbits

Valors i convivència*

Aprenentatge de coneixements

Lletra manuscrita

Lletra Majúscula

Lletra imprenta*

Enquadernació acurada*

La vacant imprevista. JK Rowling

La vacant imprevista JK Rowling

600 pàgines

En Català: Empúries

En Castellà: Salamandra

El fantasma de Barry Fairbrother hauria pogut ser, perfectament, el títol de la primera novela per a adults de la britànica JK Rowling. L’autora, que entre els seus mèrits destaca haver posat a llegir la generació de la Play Station amb el seu mag Harry Potter, abandona el món fantàstic per submergir-se en una obra coral que transcorre en l’època contemporània amb una novel·la que ha batuts rècords de venda i que, a partir de 2014, es convertirà en una sèrie que produirà la BBC.

El motor de la història arrenca amb la mort sobtada d’en Barry Fairbrother, un destacat membre de la comunitat del poble anglès de Pagford, que cau desplomat a la quarentena. A partir de la seva desaparició es desencadenen una sèrie de fets que alteraran la vida, aparentment estable, de la comunitat. Pagford no era tan tranquil com semblava a primer cop d’ull. La baixa d’en Fairbrother (que, curiosament, vol dir germà just en anglès) deixa una vacant imprevista no només en el si de la seva família, ni en el la comunitat educativa sinó també en el Consell municipal. Una guerra oberta per la seva successió s’obre, a cops de colze, per les pàgines del llibre a un ritme sostingut i més que entretingut.

Les misèries humanes, les lluites de poder, l’avarícia, el despertar sexual dels adolescents, les relacions sentimentals i les xarxes socials conformen les dosi de realitat, a vegades crua i grollera, que naveguen a la vora del riu que creua el llogarret. Les aigües  enfangades ens permetran endevinar que darrera el paisatge de postal típicament anglesa, s’obren els Fields. Una barriada farcida de gent humil, amb famílies desestructurades i problemàtiques violentes que pateix el risc de ser exclosa del municipi per culpa de la vacant imprevista. Allà, l’atur i les drogues són el pa de cada dia.

Per les 600 pàgines de la novel·la, editada per Empúries en català i per Salamandra en castellà, desfilen un seguit de personatges que desprenen un tuf a sèries televisives amb el segell anglès de finals del segle passat com Eastenders o Coronation Street. Són arguments potents que maneguen una important gamma de grisos en una lluita entre Villaarriba i Villaabajo. Lluitaran rics contra pobres, adolescents contra pares, marits contra mullers i professors contra alumnes. Un sistema perfectament codificat que espera el resultat de les eleccions al Consell.

A la Vacant Imprevista li costa agafar embranzida. És a la meitat del llibre quan lectors i autora arrenquen fins assolir una velocitat de creuer que acaba sent interessant. L’autora explora molts camins i vol aprofundir en totes les arestes dels seus personatges. Cal repassar amb atenció la figura del personatge dolent i sense escrúpols de la novel·la. És una denuncia ferotge de la pròpia Rowling contra el seu propi pare a qui acusa d’haver-la abandonat quan era petita per tenir una relació extramatrimonial amb una dona (amb la que anys després es casaria) que va començar just quan la mare de l’escriptora va patir una greu malaltia. És la manera que ha tingut Rowling per venjar-se del passat i alertar d’una situació que li ha permès acabar fent les paus amb el seu pare.

“Tragèdia còmica amb pinzellades d’humor negre” és la definició que fa la pròpia autora d’aquesta peça coral que ha nascut a l’ombra d’un Harry Potter que l’ha convertida en una de les dones més riques del món malgrat els seus origens humils de mestra d’escola i mare soltera. Rowling hi posa molt d’ella per seguir aprofundint en la moralitat que és un dels seus temes preferits. Aquest cop, però, a cop de realitat. 

Altament recomanable*

Text:Joan López Escofet

Després del terratrèmol. Haruki Murakami

Un deliciós i petit bombó amarg només per a fans incondicionals
Després del Terratrèmol
Haruki Murakami
192 pàgines
En català: Empúries
En castellà: Tusquets

L’escriptor nipó Haruki Murakami, un déu per a molts lectors i font d’inspiració per a una munió d’escriptors novells en les darreres dues dècades, torna a la càrrega assaltant les llibreries amb el seu Després del terratrèmol. Es tracta d’un recull de petits contes, com un aperitiu de diumenge assollelat, en el qual Murakami regala als seus incondicionals un nou exercici de surrealisme. L’autor, que es mostra molt còmode en la narrativa breu, va voler retratar el terrible terratrèmol que va sacsejar la monstruosa ciutat japonesa de Kobe l’any 1995 que va deixar més de 5.000 morts. I una gran quatitat d’afectats.

Entre ells, els seus pares que es van quedar sense sostre. I és que el veritable argument és la tragèdia sísmica que ens imaginem travès de sis contes. El moviment destructor de terres és la connexió omnipresent en les diferents històries. Apareix a vegades d’una manera entelada, sovint soterrada, però sempre angoixant.

Un ovni aterra a Kushiro, Paisatge amb planxa, Tots els fills de Déu Ballen, Tailàndia, En Granota salva Tòquio i Pastissos de Mel són els títols d’aquestes petites delicatessen amargues que esclaten a la boca dels fanàtics del creador de Kafka a la platja. El lector veterà reconeixerà els personatges, made in Murakami, els escenaris i les relacions, no sempre satisfactòries amb el medi.

Després del terratrèmol colpeja perquè penso que és el primer treball de Murakami en el qual no hi ha cap mena de referència musical, tan habitual en les seves obres. El postromàntic japonès fa callar el seu reproductor de CD i sembla que el silenci és el company dels, a vegades extravagants, protagonistes. El llibre, publicat originalment l’any 2000, torna amb força per ser un dels més comprats.


Només apte per a Murikamistes*

Text:Joan López Escofet

Crònica de la presentació del llibre "El dia que Catalunya va dir prou" Pere Marti Colom

Un viatge a la gestació de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012

La Llibreria Índex convida Pere Martí Colom a presentar a la societat vilassarenca el seu llibre El dia que Catalunya va dir prou

El procés sobiranista de Catalunya i el seu encaix (o no) dins de l’Estat espanyol ocupa cafès, tertúlies, notícies i sobretaules. La Llibreria Índex ha volgut aportar el seu gra de sorra al panorama econòmic i polític actual proposant un debat sobre la qüestió, obert a tothom, presentant el llibre El dia que Catalunya va dir prou, del periodista Pere Martí.

Avalat per un més que notable èxit de vendes, dotat per un meridià sentit didàctic i esquitxant el seu discurs amb la dosi justa d’humor intel·ligent, el periodista de 8TV va desgranar els ets i uts de la seva obra que, com a ell li agrada dir, “és una crònica periodística” del procés de construcció de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ACN) que va culminar amb la gegant manifestació de l’11 de setembre de 2012. Pere Martí volia saber “qui era aquella gent que tenia aquella capacitat de convocatòria” i va iniciar un seguit d’entrevistes i investigacions que han culminat amb un treball més que meritori i que ja formarà part de la bibliografia obligatòria dels catalanistes de soca-rel.

I aquest seria el punt de partida de la crònica de Pere Martí. El periodista fa una radiografia de la construcció de l’ACN, en detalla la seva transversalitat i en subratlla la importància de les xarxes socials a l’hora de teixir una estructura definitiva.

Malgrat que el vespre de l’1 de març va ser típic d’hivern, amb llevantada inclosa, una bona munió d’asistents va escoltar quines són les parets mestres d’un llibre en el qual Pere Martí no es va cansar de remarcar que un dels èxits de la manifestació “va ser el treball de la societat civil, la voluntat de recuperar l’esperit unitari de la Transició i el pluralisme de la gent representada”. Per a Pere Martí, ex-periodista dels diaris Avui i Ara, un dels titulars de la manifestació que va rebentar el centre de Barcelona era que “potser per primera vegada, l’independentisme català ja no es queixava, sinó que exigia la construcció d’un estat propi dins de la UE”.

“El fracàs de la reforma de l’Estatut i del debat fiscal” són dos detonats d’una manifestació“gestada exclusivament per la societat civil” que “va obligar els partits polítics a reaccionar i corregir les seves posicions. A vegades, fins i tot, massa tard”. Pere Martí va desvetllar algunes de les sorprenents anècdotes amb les quals es recolza per donar ritme a una crònica periodística d’una protesta pacífica que va obrir els telenotícies de tot el món.

Si et submergeixes en les pàgines d’El dia que Catalunya va dir prou, podràs descobrir els psuedònims de la gent que va dissenyar la manifestació des de l’espai cibernètic, què feia el president de la Generalitat Artur Mas en el moment dels fets o com van reaccionar Mossos d’Esquadra i els serveis d’Intel·ligència espanyols a la crida.

Pere Martí considera que encara queda molta feina per fer. “Convèncer els no convençuts, mantenir la pluralitat de l’ACN, no aturar-se i actuar com a lobby independentista sabent que hi haurà molts obstacles al camí”.

L’acte va ser presentat per l’escriptor i ex-regidor vilassarenc Damià del Clot.

Text:Joan López Escofet

NOSALTRES

Som al nucli antic del poble, al rovell de l'ou de Vilassar de Mar. Entre la remor de les onades, ens sembla sentir el frec de les pàgines dels lectors Vilassarencs. 

Ens dediquem al món del llibre des de fa 14 anys amb i·lusió i empemta, les nostres taules són plenes de novetats, i a les nostres estanteries hi trobareu bona literatura, i sobretot, molts àlbums farcits de boniques il·lustracions i d'històries que ajuden a crèixer. Cuidem molt la secció infantil i juvenil, perquè ells són els futurs lectors, el nostre tresor. 

Si voleu una bona recomanació, i dedicarem tot el temps que això requereix.

Ens estimem els llibres i tot el que els envolta.

I ara, encetem el BLOG de Llibreria Index!

Aquí teniu el vostre espai de lectura,on compartirem llibres, lletres, d'opinió, autors i il·lustració, tant de col·laboradors com de lectors. Esperem la teva ressenya!

Avui per començar us presentem al nostre primer col·laborador: Joan López Escofet, periodista i col·laborador habitual de Ràdio Vilassar de Mar,  i ens fa una crònica de la darrera presentació a la Llibreria Index.