Entrevista a Care Santos, autora del llibre "L'aire que respires " de l'editorial Planeta

"LES NOVEL·LES HISTÒRIQUES FETES PER DONES INCIDEIXEN MÉS EN EL QUE PASSA PORTES ENDINS, MÉS QUE NO PAS EN LES GRANS GESTES"

El proper divendres 22 de març, la Llibreria Índex de Vilassar de Mar té el plaer de presentar l'escriptora mataronina Care Santos. L'autora del llibre “L'aire que respires” serà a l'Ateneu per explicar-nos les línies mestres d'una novel·la que s'està convertint en una de les pedres angulars de cara al proper Sant Jordi 2013.

La Care ens rep a casa seva i va repassant els ingredients d'una obra literària molt rodona, que té com a eix la Barcelona napoleònica, i la desamortització de Mendizábal. 

La novel·la destil·la molt amor vers els llibres...

C.S : Sí molt. És una passió gens literaturitzada. És una passió molt personal. Jo convisc amb l'amor als llibres i d'aquesta mena de llibres que parlo a la novel·la. Jo penso que els llibres són els protagonistes reals i els personatges de carns i óssos hi ha apareixen perquè han tingut alguna mena de contacte amb aquests llibres.

Tu sovint dius que escrius per acumulació. Què hem acumulat aquí?

C.S : Buf. He acumulat molta informació. Tanta, que fixa't... A vegades, em costava a mi mateixa pensar on havia de començar la novel·la. Sobretot els arguments que no són gaire fàcils. Per exemple, la passió per les llibreries de vell és una cosa que em ve de molt enrere quan ja hi anava amb el meu pare. I jo era tan petita que pensava que eren llocs plens de llibres vells, no antics. No m'agradava gens, i el meu pare regatejava, i amb mi em feia vergonya. Fins que vas creixent i, de cop i volta, fas el mateix que feia el teu pare. Ara sóc jo la que regatejo, miro els llibres antics. Algunes d'aquestes dèries venen de molt enrere.

Què hi ha de Care Santos a L'aire que respires?

C.S : Molt. Però no el molt que la gent es pot pensar d'entrada. Hi ha un personatge que pot donar peu a pensar que sóc jo. Però és tan jo com molts altres que estan més dissimulats. En aquest sentit la novel·la és una cuirassa important...

Parles de Carlota Guillot?

C.S : No. Em refereixo a la Virgínia. A l'amiga escriptora de la Virgínia. La Virgína és una advocada que li va malament i acaba heretant la llibreria del seu pare i té una amiga escriptora que va estudiar Dret amb ella (com jo). Molta gent que em coneix es pensa que jo sóc aquesta amiga (un personatge que no té nom en tota la novel·la) fins que arriba un moment que aquesta noia arriba a una escena una mica escabrosa amb un llibreter i tothom es queda molt sobtat. Tothom es queda molt parat i no saben si preguntar-me si jo faig aquestes coses a les rebotigues de les llibreries. Els novel·listes fem trampes i aixo s'ha de saber (Riures)

Et deia de la Carlota perquè penso que és un personatge molt complert. Tot i que no deixa de ser estrany una dona il·lustrada i llegida en aquella època...

C.S : Pot ser. Jo no sóc una nena bé... efectivament és un personatge estrany dins de la novel·la perquè ha pogut aprendre, és il·lustrada i sap llegir i això ja la converteix en una rara avis dins del panorama de els dones del moment. La Carlota potser que tingui coses meves, però és un homenatge a la literatura del XIX. A la literatura del Romanticisme. Hi ha qui l'ha comparada amb un Comte de Montecrist a la femenina. I això m'agrada.

A L'aire que respires hi ha molt de romanticisme. Però romanticisme alemany, negre i no pas del color rosa inventat per Walt Disney...

C.S : Sí això és bo d'aclarir-ho. Jo parlo de romanticisme com a moviment estètic. A Catalunya va arribar tard. Aquí es va viure d'una altra manera. Es coneix com a Renaixença. És un moment en el qual comencem a posar valor a les nostres coses: reneix l'ús de la llengua catalana, tornem a fer cas al nostre patrimoni... A la resta d'Espanya és el moment de poetes molt exaltats. És un moviment que a Espanya va donar periodistes i poetes. Sí que hi ha molt homenatge al romanticisme alemany i anglès perquè jo vaig créixer amb ells...

Larra. “El pobrecito hablador”...

C.S : Larra. Ui… Larra. Larra és molt reivindicable. Larra era un paio absolutament modern que va escriure unes cròniques que llegides avui no només aguanten i molt sinó que són plenament vigents. És l'Espanya del “vuelva usted mañana”.

Que tu en parles...

C.S : És que segueix passant. El món que criticava Larra és vigent

La veritat és que es tracta d'una novel·la ambientada en la Barcelona napoleònica, però pots reconèixer situacions de fa 200
 anys.

C.S : Sí. Jo crec que és una novel·la que parla del poder. Del poder corrupte. Jo hi crec molt poc en el poder i penso que es nota en les coses que escric. Penso que el poder és corrupte i que tothom qui en té ho és. Només cal arribar al poder i tastar aquesta corrupció de la que ara n'anem tan plens. Però no només passa en aquest aspecte, també si analitzem el moment polític. Penso que la versió castellana de la novel·la farà pensar a més d'un. Ja parlàvem d'independència, de problemes amb Madrid, ja hi havia intents federalistes i problemes amb l'encaix amb Espanya. El lector potser hi podrà veure les queixes de Catalunya amb una legitimitat diferent després de veure que estem igual fa 300 anys.

Una novel·la molt documentada. Penso que saps trobar el punt just per no cansar el lector amb informació excessiva i densa...

C.S : Procuro tenir-ho molt present. Quan treballo moc una quantitat d'informació brutal. Em vaig fer una fotografia amb la pila de documents i llibres que consultava i era més alta que jo. Penso que quan llegeixes una novel·la històrica no vols pas que l'autor t'empastifi amb una colla de dissertacions per demostrar-te tot el que en sap. Has de procurar que el saps ho notin els experts, amb una cita, un detall... però no avorrir. Les gran parrafades històriques poden fer mal a la novel·la. 

De la teva mà descobrim coses molt interessants com la gran quantitat de convents que hi havia a les Rambles 

C.S : És sorprenent. És una imatge de 200 anys, però 200 anys no són res per a la història. Hem perdut la memòria històrica d'aquest moment. D'en Napoleó només ens queden quatre cançonetes infantils en el nostre imaginari. Jo era la primera sorpresa. Mentre em documentava em quedava parada de l'existència d'una Rambla tan religiosa. Quan sortia de documentar-me de la Biblioteca de Catalunya, només veia el que hi havia feia 200 anys. Arribava a la plaça de Catalunya i em deia "ja ha travessat les muralles". Em mirava Barcelona no amb els ulls d'avui sinó amb els que tenia jo al cap. Si aquest efecte es tradueix al lector, ho trobo fantàstic.

La novel·la història sembla que hagi estat un gènere exclusiu per a escriptors masculins. Representes una nova fornada?

C.S : Jo no vull liderar res. L'altre dia parlava amb un especialista de novel·la històrica que em deia que els homes tendeixen a escriure novel·les posant èmfasi en la gran història. Penso que se senten com importants escrivint les grans gestes. En canvi, les novel·les escrites per dones incideixen en la intrahistòria. En el que passava de portes endins. Fent arqueologia de les emocions. Preguntar-se com afectaven a la gent els grans canvis que es produïen. A mi, la gran història, només m'interessa perquè necessito una ambientació i ser fidel a allò que vull retratar. Però a mi no m'interessa explicar les batalles de Napoleó a Barcelona sinó com aquestes batalles van afectar els barcelonins. I a la gent de totes les classes socials.

Especialment a les dones?

C.S : Els meus personatges tendeixen a ser dones perquè jo ho sóc i m'és més fàcil posar-me a la seva pell. 

S'ha escrit molt sobre Barcelona, però l'època que tu novel·litzes no s'havia tocat massa.

C.S : Per un novel·lista això és fantàstic. És un regal. Et trobes de cop i volta una època fantàstica, amb uns personatges que ells sols ja semblen que siguin de ficció. És irresistible. Et venen temptacions d'escriure. Queden moltes coses per explicar, encara, de Barcelona.

Entrevista realitzada per Joan López Escofet, periodista i col·laborador a Vilassar Ràdio.
"La novel.la farà pensar més d'un: fa 300 anys ja es parlava d'independència, federalisme i de l'encaix de Catalunya amb Espanya".

"Ja parlàvem d'independència, de problemes amb Madrid, ja hi havia intents federalistes i problemes amb l'encaix amb Espanya. El lector potser hi podrà veure les queixes de Catalunya amb una legitimitat diferent després de veure que estem igual fa 300 anys". 

Care Santos