Dits enganxosos, del Rafael Vallbona

Dijous vam concloure la 3a edició del Club de Lectura d’Autors del Territori amb una curiosa tertúlia amb el Rafael Vallbona com autor de Dits enganxosos, el llibre que ha estat objecte d’aquesta tercera edició del Club. I haig de dir, per si algú s’ho està preguntat, que el Rafael va venir amb els dits nets i polits, que m’hi vaig ben fixar. Zzzzxxt! Zzxt!

Va ser una xerrada especialment desordenada i divertida. Tinc la impressió que no vam parlar gaire del llibre en sí mateix. Bé, és clar que ho vam fer, vam parlar del Pere Palau –que n’és el prota- i també de les motivacions del Rafael per tocar d’una manera tan directa els temes de corrupció. Però resulta que pregunta que es plantejava arran del llibre, resposta que s’iniciava en ell però que tot seguit passava a universalitzar-se, i és que la literatura també és això, és l’excusa perfecte per parlar del nostre món.

Un dels temes que van sorgir és el de la distància entre la ficció i la realitat. El Rafael, que és un xicot espavilat i que ja deu estar cansat que li preguntin si aquest personatge és ell o si tal lloc existeix o no, advoca per tancar aquest debat d’una vegada per totes i deixar de marcar diferències entre ficció i realitat: des d’ara ficció i realitat és tot un. Ben vist! De fet, afegeix ell, la ficció és realitat construïda. I, penso jo, també hi ha molta realitat que en el fons és pura ficció d’autor. Zzzzzxxxt!

També va advocar per la llibertat del lector a no llegir allò que no li vingui de gust, i sobretot a fer-ho sense cap mena de recança. I des d’aquest punt de partida va dibuixar un preciós al·legat en favor de la literatura. Segons ell, hi va haver un dia, en el passat, que un primer llibre ens va deixar en estat d’èxtasi i –sense nosaltres saber-ho- ens va captar per sempre més. Des de llavors, cada vegada que obrim un llibre ho fem cercant tornar a viure aquell èxtasi que ens perviu en el record. Passen els anys, i un dia ens adonem que hem llegit un munt de llibres que mai hauríem pensat que llegiríem. I a més, ens adonem que totes aquestes lectures ens han transformat. En aquest punt vaig sentir com si un cop d’aire em remogués les ales, i vaig pensar que això també era ben cert. Zzzzxxt!! Zzzxxt!

Ja ho veieu, com si estigués en un cafè amb els amics de tota la vida, ens va parlar de la seva infantesa a Gràcia, de l’avi -que era la bomba-, i de la seva segona infantesa a Premià de Dalt, amb els camps de garrofers a tocar. Ens va parlar de la seva època a l’Institut Satorras a Mataró, i dels companys i professors que hi tenia... De com la gent de Barcelona gaudeix de treure el nas pel Maresme, i d’asseure’s al pati de la masia de Can Vallerià a escoltar poesia sota els til·lers al capvespre. Un xicot ben proper, el Rafael.

Tot d’una, recordant que estàvem allà per parlar de Dits enganxosos, va voler cridar l’atenció sobre que, tot i que el llibre és més aviat policíac pel que fa a gènere, en realitat és un llibre social. I aquí vaig tornar a pensar que... ben vist! Aquest llibre, i l’autor en ple, tenen una dimensió social i inconformista (ell va preferir dir-se rebec, que suposo que també).

Per acabar, ens va fer cinc cèntims d’un projecte il·lusionant en el que es troba immers: la represa del segell editorial Quaderns de la Font del Cargol, moviment literari dels anys vuitanta que va permetre publicar i donar a conèixer autors de la comarca. Benvinguts siguin els nous projectes editorials amb els valors ben posats: honestedat, respecte al lector i molt de boli vermell. Calen editors que facin d’editors! I amb això també penso que l’encerta.

Rafael, moltes gràcies per l’energia!! 

I ja friso per saber quina serà la proposta número 4 del Club de lectura. Vosaltres no? Zzzxxvvt! Zzzxxt! 


El Mosquit Llibre
Maig 2016
http://annalleonart.com